En aquest article especularé una mica, és cert, però sempre partint de tendències que avui ja són una realitat o que possiblement ho seran en el futur. Aquestes dinàmiques porten a una conclusió que, en el context actual, pot semblar descabellada: allò que més valdrà a un jove d’avui no serà ni una pensió pública ni cap producte financer, sinó els fills que tingui.
Comencem per l’envelliment de la població.
Segons l’INE, la població de 16 a 64 anys passarà del 65% del total el 2022 al 57% el 2050 a Espanya, mentre que els majors de 64 anys passaran de representar un 20% a un 30%. La taxa de dependència, que el 2022 era del 31%, arribarà al 53,7% a mitjans segle (Ivie, a partir de projeccions INE-INSS, 2023).
D’aquí surt el primer efecte. Un jove del 2050 formarà part d’una generació poc nombrosa, i encara ho serà més el grup dels que tinguin estudis. Quan una cosa escasseja i molta gent la vol, per força s’ha de pagar més cara. El talent jove serà justament això.
Algú pensarà que ja n’importarem, com fem ara. El problema és que aquesta font també s’està reduint. L’últim estudi de The Lancet (GBD 2021, IHME, 2024) calcula que cap al 2050 tres de cada quatre països hauran baixat del llindar de 2,1 fills per dona, i que a finals de segle únicament n’hi haurà sis per sobre. El gruix dels naixements del món es concentrarà a l’Àfrica subsahariana.
En conjunt, la fecunditat mundial baixarà fins als 1,83 fills per dona el 2050. Jesús Fernández-Villaverde, catedràtic a la Universitat de Pennsilvània, fa anys que ho explica a The Wealth of Working Nations (2023), i avisa que menys naixements també volen dir menys emigrants cap a països com Espanya. Si això passa, el 2050 Espanya no triarà quins immigrants deixa entrar, sinó que competirà amb molts altres països per atreure’ls.
Que aquesta escassetat acabi beneficiant els treballadors joves tampoc és una idea original. És el que sostenen Charles Goodhart i Manoj Pradhan a The Great Demographic Reversal (2020): s’han acabat les dècades d’una oferta de treballadors pràcticament il·limitada.
Pel que fa a les pensions
L’AIReF preveu que la despesa pujarà del 12,9% al 16,1% del PIB entre 2023 i 2050 (AIReF, 2025). La pregunta, davant d’aquesta evolució, és qui ho pagarà.
Cap al final de la dècada del 2050 hi haurà només 1,4 persones en edat de treballar per cada persona dependent, quan ara en són dues.
De fet, l’AIReF calcula que, només per mantenir constant la relació actual entre treballadors i inactius, caldrien més d’un milió de persones l’any addicionals a les que ja preveu (unes 288.000), un flux que la mateixa institució descarta.
Aquella promesa, per tant, s’haurà de sostenir amb més impostos, més deute o més reformes. Vist així, confiar-hi tota la vellesa sense cap alternativa no sembla gaire sensat.
Amb l’habitatge, que és el principal actiu de la majoria de famílies, hi ha un factor que sol quedar amagat darrere del volum total de població: no és el mateix que una societat sigui jove que envellida.
El preu no depèn només de quanta gent hi ha, sinó també de quants n’hi ha en edat de comprar i quants en edat de vendre. Es compra un pis de jove i, de gran, hom se’n desprèn o simplement no en compra més. Fins ara hem tingut moltes més persones comprant que venent, i això ha empès els preus a l’alça.
Ara mateix, a Espanya, l’arribada d’immigrants encara reforça aquesta demanda. Però si aquest flux s’asseca —com apunten les tendències que hem vist—, les dues forces s’alineen a la baixa: una població que deixa de créixer i que, a més, envelleix.
L’economista Előd Takáts ho va mesurar en 22 països rics i va concloure que la demografia, que durant dècades havia estat un vent de cua per als preus, es convertirà en un vent de cara, sobretot a Europa (Takáts, Ageing and Asset Prices, BIS Working Papers núm. 318, 2010).
Sumant tots aquests elements, el resultat capgira una realitat que ara ens sembla normal.
Menys joves, i molt buscats. Una immigració que deixa de ser la solució de sempre. Unes pensions que s’aguanten sobre cada vegada menys cotitzants. Un patrimoni immobiliari amb la demografia en contra.
En aquest món que ve, sembla que els fills hauran de tornar a ser el suport clau en la vellesa dels seus pares.
Potser, doncs, la inversió amb més futur per a un jove d’avui no sigui un pis ni un fons, sinó una decisió que fa temps que no està de moda: tenir fills i educar-los bé.
I si la millor inversió d’un jove avui no fos un pis ni un fons indexat? I si fossin els fills? La demografia, les pensions i el mercat laboral apunten cap a un futur força diferent del que imaginem. Share on X
