El greu problema ignorat de Barcelona

Barcelona té més potencial que futur. Sembla una contradicció, però no ho és, perquè si no s’aborda el problema estructural que està fent lliscar pel pendent del decaïment econòmic de Barcelona, quan el mal sigui tan evident que es faci irreversible ja no tindrà solució.

És un problema a més que els polítics i els mitjans de comunicació es neguen a veure i que queda fins a cert punt ocultat darrere l’espectacle turístic. I aquesta serà la fi de Barcelona si no hi posem remei.

Ja tenim l’exemple de Venècia i a escala catalana el que passa amb Lloret de Mar i Roses, que practicament són poblacions de monoconreu turístic i dos dels municipis catalans de menor renda. De fet, tampoc és res tan estrany perquè l’últim informe del McKinsey Global Institute sobre el futur del treball a Europa ja qualificava a Barcelona i de fet a tota Catalunya com un territori que té una economia basada en el turisme.

Potser ja us heu fixat en la quantia creixent de botigues buides a la ciutat que expressen la dificultat de trobar un llogater i que és un fet que està destruint l’entramat de barris, excepte en aquells territoris on el consum turístic és abassegador com les Rambles o l’entorn de la Sagrada Família. Però és clar, tot això no és comerç de proximitat ni és indicador de l’activitat econòmica local.

Però quina és la causa d’aquest greu problema?

Doncs és conseqüència de l’envelliment de la ciutat on la població autòctona envelleix a passes accelerades i la població total es manté a base d’un flux migratori. Barcelona presenta un símptoma demogràficament clar de territori regressiu: des del 2018 ja moren més persones de les que neixen. Però d’això no en parla ningú.

Algun ingenu pot pensar que la immigració resol el problema. No és així perquè no es tracta del nombre d’habitants, sinó de l’edat mitjana que expressa l’envelliment, el percentatge de gent més gran de 65 anys en relació amb la població en edat de treballar, i sobretot la renda que generen les llars en funció de les diferents edats.

Els immigrants o la gent nascuda fora de Catalunya aporten llocs de treball, però de baixa productivitat i, per tant, d’ingressos reduïts. És aquesta realitat la que explica precisament que Roses i Lloret de Mar estiguin a la cua pel que fa a la renda per persona dels municipis catalans.

D’altra banda, la població d’origen estranger ja és molta a Barcelona, el 29,2% i segurament afegint-hi les persones que hi viuen, però que no estan registrades al padró, la xifra s’acostaria a una tercera part del total de barcelonins. És molt. I no pot créixer indefinidament sense importants conseqüències.

El 2018 ja van morir quasi 2.000 persones més de les que van néixer, però és que el 2021 ja van ser més de 8.000. És a dir, és un procés accelerat. Augmenten les defuncions i es van reduint els naixements. Mentre que els avortaments van a l’alça (som el territori on més es practiquen de tota Espanya), i els matrimonis van de baixa de manera accelerada.

Però tot això que hi té a veure amb la renda d’una ciutat?

Doncs molt senzill, com explica amb detall l’estudi de Fedea, la renda de les llars tendeix a créixer fins als 65 anys i a partir d’aquesta edat es va reduint amb un salt important en negatiu a partir dels 75. I aquest és el problema de les ciutats.

La renda, per exemple, en el conjunt d’Espanya, creix dels 38.616 euros de les llars més joves fins als 57.124 euros de les habitades per persones entre 50 i 65 anys. I a partir d’aquesta edat cauen i a més ho fan de manera molt important, perquè els majors de 75 anys només assoleixen 26.750 euros.

a partir dels 65 anys les pensions passen a ser la font principal per a més del 80% de les famílies

En altres termes, hi ha un procés automàtic en el qual l’envelliment comporta pèrdua de renda i això és perquè fins als 65 anys l’ingrés més important de les llars és el treball assalariat que representa entre el 84 i el 87% dels ingressos, seguit de les rendes de les activitats econòmiques de caràcter autònom. Però a partir dels 65 anys les pensions passen a ser la font principal per a més del 80% de les famílies. I arriben al 93,4% pels més grans de 75 anys. A més edat, menys ingressos i si en una població van creixent les llars amb gent cada vegada més gran la renda resultant lògicament decaurà.

Si a més se li afegeix que els nous que venen no generen rendes en el futur importants perquè quedaran estancats en feines de productivitat baixa, ja tenim l’escenari muntat.

el 2016 el nombre de llars de persones de 65 anys i més era del 37,4% que era molt. Però és que el 2020, última dada disponible, s’han disparat fins al 43,6%

En aquest sentit, la renda generada per un autòcton de família autòctona sempre tendeix a ser molt més alta que la d’un immigrant en les nostres condicions econòmiques. El problema creix acceleradament perquè el 2016 el nombre de llars de persones de 65 anys i més era del 37,4% que era molt. Però és que el 2020, última dada disponible, s’han disparat fins al 43,6%. En quatre anys ha crescut 6 pp. És a dir a un ritme de més d’1 pp anual.

No falten massa anys perquè la meitat de les llars de Barcelona estiguin habitades per persones que majoritàriament viuran de la pensió. I aquest és un indicador contundent d’un territori de pobra activitat econòmica.

Aquesta és, no ja l’amenaça, sinó la realitat que plana sobre Barcelona.

 Loading ...