El nombre de dones mortes per la seva parella aquest desembre ha culminat un any que ressegueix la pauta dels anteriors amb 49 víctimes. Fa més d’una dècada que estem instal·lats en aquest ordre de magnitud, malgrat l’abundància de lleis, l’existència d’un pacte d’estat amb una llarga llista de mesures, l’aplicació de recursos creixents i l’existència d’un ministeri denominat d’Igualtat que pràcticament en exclusiva es dedica a aquest tema.
Un govern normal, en una societat responsable s’interrogaria sobre com és possible que tants recursos donin lloc a tan frustrants resultats. Perquè el feminicidi de parella és només la punta de l’iceberg d’un problema molt més generalitzat com és el de la violència i sobretot la violència sexual contra les dones.
Les últimes dades en aquest sentit proporcionades per l’INE assenyalen que els delictes sexuals comesos pels menors s’han disparat des del 2013, assolint un increment del 169%. Es tracta, reiterem-ho, de menors. L’edat mitjana de l’autor del delicte és de 16,5 anys. Què està passant perquè la gent jove d’aquest país educada des de fa més de 15 anys en la ideologia de gènere i que llegeix cada dia articles i veu informacions sobretot a la televisió on es reiteren les protestes i la critica a aquest tipus de violència, de tal manera que s’ha creat una cultura hegemònica del que és políticament correcte que de vegades fins i tot es passa de rosca i es converteix en asfixiant? És una manifestació més que el problema està mal plantejat per les actuals polítiques.
Com assenyala una magistrada, el primer error comença per la pretensió de voler que els feminicidis siguin igual a zero. En una societat de més de 40 milions d’habitants és impossible que aquest delicte, que acompanya a la relació de parella des de l’inici dels temps, no es produeixi. Per tant, malgrat que tota mort és sempre dolorosa, cal dir que mig centenar de morts l’any no és un esdeveniment extraordinari. I perquè ningú s’escandalitzi per aquesta conclusió, només cal comparar el nombre de morts en relació amb la quantitat de dones en el context europeu i aleshores es veu que Espanya ocupa un dels últims llocs.
En realitat, el que hi ha és una instrumentalització d’aquest tràgic fet per part de la ideològica de gènere, que és el fonament de l’actual govern. I d’aquí ve el fracàs i la dificultat de reduir el nombre de víctimes. En lloc de contemplar la casuística, 49 casos com hem dit són pocs, donada la dimensió de l’univers poblacional, es planteja un abstracte universal fonament de la doctrina de gènere que diu que són els homes en conjunt sense excepcions els que practiquen la violència contra la dona pel fet de ser dones fins a arribar a la mort. És la definició d’una mena de guerra de sexes en la qual l’home, pel fet de ser-ho, es dedica a massacrar la dona. Però això no és cert, com demostra el reduït nombre de casos. El que sí que hi ha són circumstàncies específiques que mai s’han volgut abordar i que són la causa del fracàs. I no s’aborden perquè no tenen res a veure amb el que dicta la teoria governamental.
L’anàlisi de casos que en el seu moment va fer l’Institut d’Estudis del Capital Social de la Universitat Abat Oliba, es revela plenament coincident amb el que les dades, per exemple de l’últim any, ens expliquen. Concretament:
- Els feminicidis de parella es donen sobretot fora del matrimoni. La seva prevalença és entre 7 i 9 vegades més gran, per tant, el tipus de vincle influeix.
- El percentatge de dones assassinades procedents de la immigració és molt alt, de l’ordre d’una tercera part, magnitud que evoluciona segons l’any, un pes molt superior al que li correspondria en relació amb la població.
- El sistema de creences és també significatiu. Les dones catòliques practicants, segons les dades de l’Instituto de la Mujer, tenen unes possibilitats de ser mortes per les seves parelles en una proporció molt més petita que les que es declaren no-creients, agnòstiques o atees, en una proporció que se situa en el 40%. Encara que les dades sobre aquest últim punt són escasses i caldria aprofundir més en la matèria.
- La immensa majoria de casos es donen en els períodes de preruptura, ruptura o postruptura; és a dir, quan el conflicte amenaça de trencar definitivament la relació.
- Hi ha a més altres circumstàncies que mereixen un tracte a part com són el nombre no petit de l’ordre d’un 15% de dones mortes que tenien 65 i més anys. Concretament, el 2021 quatre d’elles tenien més de 80anys. No es pot situar aquest tipus d’homicidi al mateix nivell que el segon grup en edat amb més víctimes, una quarta part del total situat entre els 25 i els 34 anys. En el primer cas el factor sexual és absolutament secundari, mentre que en les més joves és determinant.
La política espanyola per fer front a aquest problema s’ha situat sobretot en augmentar les penes, la vigilància policial… És tot el contrari del que demana el manual davant el delicte, on la primera política ha de ser la de prevenció: evitar el conflicte, atenuar-lo, assistir a la dona, però també a l’home que pot presentar patologies. Tot dirigit a allò que realment compta, a evitar que hi hagi una víctima més. Però no, la política espanyola se centra sobretot en el càstig a l’agressor. És un error terrible que ocasiona morts.
Això i el desordre en l’educació moral i sexual que impera, no ja a la societat sinó a les mateixes lleis i a l’escola, especialment la pública. El manteniment intocat de la prostitució (un vector de violència contra la dona) i la generalització de la pornografia ja en edats infantils, creen imaginaris i actituds en els quals niua la violència i la falta de consideració contra la dona.
Fins que no es faci un resset i s’estableixi una nova política que tingui realment com a finalitat reduir la violència i facilitar una bona educació sexual, no serà possible que aquest problema s’aturi. I és que, com sempre, les idees tenen conseqüències.
Loading ...
