El desgavell català

Són fets diversos, però tenen un comú denominador: el desgavell amb el qual ha caigut Catalunya a conseqüència del mal govern i del pèssim ús dels grans recursos dels quals disposem. Però, sent la part més gran, no tota la responsabilitat és d’Aragonès, perquè amb 33 diputats de 165 vol dir que necessita altres per tirar endavant, i aquests contribueixen amb la seva col·laboració al desgavell.

En primer lloc Illa i el PSC, que continua fidel a l’escola socialista del partidisme del poder. Per la seva banda, JxCat està lluny d’acreditar l’alternativa que en les actuals condicions no pot ser altra que la del “seny ordenador” que hem atribuït a l’obra de la Mancomunitat. Si aquells homes haguessin tingut els recursos de la Generalitat actual, haurien fet meravelles vist el molt que van fer amb el poc que disposaven.

Una constatació palmària és la situació de la sequera. Tres anys és molt temps, però el país fa poc més d’un segle va patir un altre període que va durar dècades. Avui si no plou els boscos i els conreus de secà en pagaran les conseqüències. Però amb els recursos disponibles l’impacte sobre el regadiu i la ramaderia, sobre la indústria, podria ser menor, i l’amenaça que plana sobre les poblacions no existiria si s’haguessin fet bé les coses, per començar les més elementals, les que ja estaven previstes. Ja no diguem si amb visió de futur haguessin tirat endavant les necessàries.

Barcelona i l’àmbit metropolità patirà quan s’apliqui la situació d’emergència, perquè les obres previstes pel 2009-2017 no s’han fet. Aquesta és la realitat nua i crua i això malgrat l’advertència de la sequera del 2007-2008. S’han oblidat de dur a terme les dues salinitzadores, una d’elles a la Tordera (a Blanes) i l’altra a Foix (a Cubelles). Per raons de petita politiqueria de l’acte, tampoc s’ha realitzat l’ampliació del tractament d’aigua potable del Besòs. Ni la captació de les aigües subterrànies corresponents. I per si tot això no fos prou, els ajuts als municipis de només de 50 milions d’euros no s’han fet efectius malgrat que ja ha passat mig any. De fet, quan es duguin a terme, si es compleix l’últim termini, haurà passat gairebé un any. Una obra hidràulica clau, com és el desdoblament de la canalització des de Cardedeu fins a Barcelona, aquella que surt de tant en tant al diari per la gran fuita d’aigua a Badalona, tampoc s’ha fet. Més incapacitat impossible.

I què dir, ja ho hem apuntat en altres ocasions, de reduir l’aigua de reg que es malgasta utilitzant el primitiu sistema de l’anegament, el reg a manta, en lloc de sistemes més eficaços com el reg localitzat o l’aspersió.

De l’aigua podríem passar a la saturació de l’AP7, de la qual ja ni en parlem. Però no perquè el problema estigui resolt, i que és una mostra d’imprevisió. Continua indefinida l’ampliació de l’aeroport. I per passar a altres temes que no siguin les infraestructures, la seguretat ciutadana continua presentant problemes molt grans. O per assenyalar un altre cas ben diferent, el català ja només és llengua familiar en el 36% de les llars del país.

Què se’n fan de tants diners del pressupost de la Generalitat, tant personal, tants càrrecs de confiança?

Doncs el que la Sindicatura de Comptes revela del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) n’és un exemple. L’atur és un problema clar i el SOC té com a feina gestionar-lo, dur a terme polítiques d’ocupació, en definitiva reduir-lo. Però ai l’as, resulta que en el darrer pressupost totalment liquidat, el de 2021, només van gastar la meitat dels diners. No van tenir capacitat per a més. I per a acabar-ho d’adobar, resulta que la seva tresoreria equival al 90% del seu pressupost. Té tants diners “cash” que es va veure obligat a tornar 200 milions l’any passat. És un escàndol de mal govern.

Ara bé, en altres qüestions excel·lim. Som els campions en infeccions de transmissió sexuals (ITS) i que cadascú en faci la consideració que vulgui. Totes s’han disparat a Espanya, però a Catalunya som els amos en aquest terreny. Pel que fa a la gonorrea, la nostra taxa és de 121,88 casos per 100.000 habitants. En segon lloc, el País Basc tot just arriba a la meitat (63,82). I Madrid a 58,89 casos. També presentem un nivell altíssim en sífilis, 24,75 casos per 100.000 habitants. Si bé aquí no som els primers, sinó els tercers. En la clamídia, que afecta sobretot les dones, també ens revelem victoriosos. I aquesta és una infecció en la qual el segon grup d’edat a qui afecta és el de les dones entre 15 i 19, amb més de 200 casos per 100.000 habitants.

Què li està passat a la nostra societat quan, malgrat tots els avenços aquest tipus de malalties, assoleixen aquestes magnituds?

Catalunya, i d’això no se’n parla, viu una greu crisi moral que es ramifica i té moltes conseqüències. Unes es relacionen amb ser capdavanters en la xifra d’avortaments, de fills nascuts fora del matrimoni, de divorcis. Fets que, segons els nostres principals partits i mitjans de comunicació, són signes de progrés i no de destrucció social. Però és que el capital moral forma part del capital social, que al seu temps és determinant per a la formació del capital humà.

Una de les conseqüències de tot plegat la viem en l’estat penós de la nostra educació. I és que la manera de viure i d’entendre la vida té conseqüències en tots els àmbits, també polítics i econòmics, de salut i de progrés com a país.

És clar que el govern de Catalunya sempre està disposat a empitjorar el que ja està malament, i per això han fet la llei trans, que té conseqüències que afecten els drets de les persones i que van molt més enllà d’aquest simple fenomen. Caldrà tornar a parlar-ne.

 Loading ...