És una evidència que Catalunya pateix una sequera des de fa 3 anys, sequera que va començar sent meteorològica, és a dir, un dèficit de pluja sobre la precipitació normal, i ha acabat sent agrícola, és a dir, afectant directament l’estat de la vegetació tant natural com conreada. És llarga, però no és ni de lluny la pitjor que ha patit Catalunya al llarg de la seva història, perquè cal recordar que el nostre país mediterrani presenta de manera recurrent fenòmens d’aquest tipus. I no només això, sinó que a més el seu territori està classificat com a subjecte a estrès hídric; és a dir, que les seves necessitats en aigua no estan ben compensades pels recursos naturals.
Hi ha països mediterranis en els quals aquests fets són molt més aguts. L’exemple paradigmàtic és Israel, que gairebé podríem dir que viu en un estat de sequera permanent, però això no impedeix el seu desenvolupament ni urbà ni tan sols agrari, al contrari presenta una agricultura molt competitiva en els mercats internacionals.
El cas de Catalunya és molt més favorable perquè, a més de disposar de la reserva dels Pirineus, una part del seu territori pertany a la conca de l’Ebre i, per tant, recull aigües d’una superfície molt més gran que les migrades conques interiors que tenen en el Ter i el Llobregat els principals cursos d’aigua.
Tot això serveix per iniciar una reflexió que el dijous 14 de març a les 19:30 h serà aprofundida i detallada a càrrec de l’expert en la matèria, l’enginyer agrònom Ignasi Servià en una sessió per Zoom dedicada a indagar sobre si la sequera catalana i els problemes que ocasiona es deu fonamentalment a la manca de pluges o a la insuficiència de les polítiques que s’han dut a terme, o que no s’han realitzat.
avui en dia és la situació de les infraestructures hídriques el que marca el proveïment i no només la pluja
És una paradoxa, per exemple, que l’Ebre pel seu pas per Saragossa passin 1.500 m³/s., mentre que l’àrea metropolitana de Barcelona en tindria prou per superar els problemes amb 2 m³/s. O el fet que l’aigua que es porta a Tarragona, 4 m³/s, no van ser estrets del cabdal de l’Ebre, sinó que eren part de la concessió als seus regants, que es va aconseguir a força de millorar l’estat dels canals i reduir les pèrdues, de manera que el resultat final va ser aquella quantitat de 4 m³/s per a Tarragona i a més els regants encara disposaven de més aigua que abans de la cessió. És un exemple clar de com avui en dia és la situació de les infraestructures hídriques el que marca el proveïment i no només la pluja.
Tot això obre molts interrogants: què passaria si milloréssim els regadius de Catalunya? Té sentit que sigui una frontera inexorable dins de Catalunya el fet de pertànyer a les conques interiors o a la de l’Ebre? Tots aquests i molts altres interrogants es podran aclarir a la sessió del dia 14 per obtenir una visió tècnica i objectiva de la situació, de les seves causes i de les seves possibles solucions. A través de la intervenció de l’expert Ignasi Servià i del col·loqui que es produirà al final de la seva intervenció.
A l'Ebre pel seu pas per Saragossa passen 1.500 m³/s., mentre que l'àrea metropolitana de Barcelona en tindria prou per superar els problemes amb 2 m³/s Click To Tweet
Loading ...
