El sistema econòmic dit “capitalisme” està més que mai amenaçat i en perill, almenys en el món occidental que és paradoxalment el seu inventor i promotor.
Tres dècades després d’haver infligit una sonada derrota al seu arxienemic, l’economia socialista, i d’esdevenir l’únic model veritablement viable, el capitalisme s’enfronta a una doble problemàtica.
D’una banda, sectors cada cop més amplis de la societat el contesten des de baix. De l’altra, les grans empreses i els poders públics l’erosionen des de dins i des de dalt, respectivament.
Abans d’entrar en detalls, però, convé precisar què entenem per “capitalisme”. Per alguns, el capitalisme és senzillament la dictadura del capital, o més aviat, de qui té més capital. Però el capitalisme també pot ser un sistema econòmic que reposi en un lliure mercat protegit per un estat de dret.
El capitalisme en la seva primera accepció permeté en bona mesura les grans revolucions industrials del segle XIX, però és alhora font de flagrants injustícies. Alhora, la seva lògica és insostenible perquè les grans acumulacions de capital acaben abusant dels mercats, tal com el mateix Karl Marx preveié.
El capitalisme afinat de la segona definició és, en canvi, el que ha aconseguit millorar el nivell de vida de milers de milions de persones arreu del món, tret de la pobresa a països sencers, ha permès proeses tecnològiques i erradicat malalties endèmiques.
L’amenaça que penja sobre aquest capitalisme virtuós és doble: d’una banda, amenacen els que abusen de la seva posició dominant, però sobretot els que es mantenen passius quan haurien d’estar fent mans i mànigues per impedir-ho.
Són les instàncies de govern de dretes i d’esquerres, des de la Comissió Europea fins als poders locals, i també les comissions de comerç com la CNMC espanyola que haurien de vetllar pel respecte de la competència, els bancs centrals i els organismes internacionals com el Fons Monetari Internacional o l’OCDE.
Totes elles han pecat per omissió al no saber (o voler) veure els greus desequilibris socioeconòmics que les darreres fases de la globalització han generat: els preus d’habitatge inassumibles (especialment pels joves a les grans ciutats), l’estancament generalitzat dels salaris o la incapacitat de regular internacionalment la fiscalitat són tres dels factors que estan contribuint a la caiguda de la classe mitjana arreu del món desenvolupat.
D’altra banda, “des de baix”, hi ha moltes persones que s’adonen compte que l’actual situació és insostenible a mitjà i llarg termini. Les enquestes fetes en els països occidentals parlen per elles mateixes.
Als Estats Units, el suport al socialisme entre la gent jove supera ja els que es declaren partidaris de la lliure empresa. En la franja d’edat entre els 18 i els 29 anys, només un 40% dels nord-americans expressen tenir una visió positiva del capitalisme.
Al Regne Unit, pràcticament són dues terceres part dels joves els que afirmen preferir un “sistema socialista”. A més a més, un 40% creu que “el comunisme podria haver funcionat si s’hagués executat millor”.
El descontentament amb el capitalisme “real” del segle XXI es canalitza, com al segle XIX, a través de les crítiques de tall marxista. Enguany, però, aquesta vella ideologia està refrescada per fenòmens del nostre temps.
Un dels més importants és l’ecologisme radical, que planteja la qüestió com “o capitalisme o clima”. Recentment, aquesta visió ha anat guanyant força fins al punt d’esdevenir mainstream inclús a òrgans de govern (la Barcelona de Colau n’és un exemple) i organitzacions internacionals com l’ONU.
Aquest Nadal ha aparegut un llibre editat (suposadament) per l’activista sueca Greta Thunberg, titulat “El llibre del clima” que ataca el model capitalista obertament, afirmant per exemple que el món no pot dependre “de l’economia de mercat i el capitalisme consumista”.
A Alemanya, una obra d’Ulrike Hermann titulada “La fi del capitalisme” ocupa la primera posició en el rànquing de vendes. Hermann s’hi declara partidària d’una economia de guerra semblant a la del Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial, esgrimint que hi “aparegué una economia planificada que funcionà de forma remarcablement bona. Les fàbriques romangueren en mans privades, però l’estat controlava la producció – i organitzava la distribució dels escassos béns”.
Tant Thunberg com Hermann defensen els postulats del “decreixement” com a solució als problemes del segle XXI.
En certa manera, és la solució fàcil i ràpida (a primera vista) al problema del canvi climàtic, i no hauria de sorprendre, ja que vivim en una societat del mínim esforç i de la immediatesa – paradoxalment incentivades pels mercats, que proposen tota mena de serveis en el millor dels casos superflus.
En definitiva, és evident que el sistema capitalista, tal com funciona avui, ha esdevingut profundament disfuncional i sembla encaminar-se a la seva autodestrucció.Tanmateix, la seva principal alternativa, un decreixement econòmic planificat a partir d’un model socialista, és encara pitjor.
Però queden encara dues opcions. La primera, la més tenebrosa, combinaria les dues tendències comentades més amunt: un estat de tall totalitari que introdueix mil i una normes intrusives en nom del clima i de les ideologies progressistes, i alhora un sector privat extremadament poderós i organitzat en mercats monopolístics o oligopolístics. L’un no és en absolut incompatible amb l’altre, sinó que els dos es poden reforçar mútuament com nombrosos indicis apunten.
La darrera possibilitat passa per una profunda reforma dels mercats, que resulta impossible sense la recuperació de la tradició del bon govern i dels valors fundadors de la nostra civilització.
El sistema econòmic dit capitalisme està més que mai amenaçat i en perill, almenys en el món occidental que és paradoxalment el seu inventor i promotor Share on X
Loading ...
