La tramesa electoral d’Ada Colau és ben significativa per tal com es concep i també pel que vol vendre a l’elector. Una gran fotografia seva al sobre –un recurs que Trias també utilitza-, com a clara expressió que ells són més importants que l’etiqueta de partit. També abundància d’imatges de verd. Colau associa la seva opció a jardins, parcs, arbres, carrers florits. L’Arcàdia traslladada a Barcelona, malgrat que la realitat que perceben la majoria dels ciutadans és molt diferent. En el text de l’escrit que adreça als votants, no massa extens, com es demana a tota oferta electoral, presenta una realitat insostenible. Constatem-ho:
“El ritme de transformació ha estat molt alt” diu Colau. Als carrers, a les escoles, a la construcció d’habitatge públic. La realitat és ben diferent. L’única transformació d’una certa envergadura que pot exhibir és la del carrer Consell de Cent en una via de vianants. Fora d’aquí, ni la situació dels carrers de la ciutat ni la disponibilitat d’habitatge ni de la millora de les escoles passaran a la història de les bones realitzacions a Barcelona.
Afirma l’evidència que la contaminació afecta la salut i afegeix que no podem seguir per aquest camí. La realitat és que després de 8 anys la contaminació de Barcelona en microparticules i CO₂ ha millorat molt poc, menys del que s’ha reduït el trànsit a la ciutat. I això assenyala un problema de fons de mala gestió.
Afirma que cal guanyar espai per als vianants, quan ha aconseguit tot el contrari, que les voreres el lloc dels vianants per excel·lència, sigui un carril més per al qual circulen bicicletes i patinets generant un clamor de protestes fruit del temor de la gent. També parla que s’ha guanyat en transport públic, cosa que no és certa. L’última gran transformació la va fer Trias. Colau la va completar en els primers anys i a partir d’aleshores res de res. I el famós verd al qual també al·ludeix està marcat pel pèssim estat dels parcs de la ciutat. És impossible trobar-ne un en bones condicions i ara és ja una assignatura pendent d’aquest consistori.
Afirma que està construint una Barcelona per als barris, però la realitat és que ha concentrat la inversió més gran a l’Eixample amb les obres de Consell de Cent i el tramvia per la Diagonal. Aquesta és la part més substancial del pastís. També es penja la medalla d’haver donat suport al comerç de tota la vida, però és evident que Barcelona viu una crisi precisament en aquest sector. Només cal veure el nombre creixent de locals buits a peu de carrer i la dificultat per trobar llogaters o compradors. Amb l’actual dinàmica, el comerç de barri a Barcelona està tocat de mort.
Presumeix que té el nivell d’atur més baix dels últims 15 anys. Però se n’oblida d’afegir que aquest atur es concentra bàsicament en el sector de l’hostaleria i el turisme de baixa productivitat i baixos salaris, i encara s’oblida més de dir que el que predomina cada vegada més a Barcelona és l’envelliment, fins a arribar a l’extrem que els ingressos per jubilacions i altres prestacions de l’estat ja superen, per poc, però superen, els ingressos procedents dels beneficis empresarials, fet que no és evidentment un bon indicatiu de la dinàmica econòmica de Barcelona.
Subratlla que actua des d’una òptica pública, com si aquesta no fos l’obligació de l’Ajuntament, però amb grans contradiccions com la inversió pública per fer un tramvia que explotarà una empresa privada, o com el creixement desmesurat de les terrasses, que constitueixen una apropiació de la plusvàlua que genera l’espai públic. O el fracàs, ja no en parla mai, de l’empresa que havia de produir energia a bon preu.
Colau afirma en el seu escrit que ha de fer front a les resistències dels que no volen que res canviï. Està molt equivocada. Volem canviar-ho tot. Volem que marxi del govern de la ciutat.
Loading ...
