Comencem amb una premissa necessària. La bondat de determinats encerts no justifica un balanç global, si aquest és negatiu.
Com queda la situació poc abans de votar al final de la legislatura en relació al 2018?
La distància que ens separa del PIB per càpita de la zona euro i dels seus estats més importants és ara molt més gran que la del 2018. Aquesta qüestió encara es veuria multiplicada en la seva gravetat si introduíssim en l’equació l’evolució dels EUA que ha estat molt millor que la de l’eurozona, però limitem-nos al terreny més conegut, a Europa. El 2018 Espanya estava a poc més de 15 punts percentuals (pp) de distància del PIB per càpita de la zona euro. Avui la separació ha crescut fins a assolir quasi els 20 punts. Aleshores estàvem a menys de 6 punts d’Itàlia. Ara ens separa d’ella en termes de PIB per càpita 11,1 punts i això que en aquest país governa una de les bèsties negres del govern Italià, Meloni.
La vicepresidenta del govern, Nadia Calviño, ha donat reiteradament dades sobre el creixement espanyol de forma enganyosa perquè només obtenim una fotografia exacta si comparem el 2018 amb el 2023. Doncs bé, durant aquest període Espanya ha crescut de mitjana un 0,64%. La zona euro ho ha fet un 1,10%. La UE un 1,22%, i fins i tot Itàlia, que va experimentar unes onades molt greus de covid-19, s’ha situat per sobre d’Espanya amb un 0,68%.
Un dels altres èxits que s’atribueix al govern és en l’ocupació. Doncs bé, aquí també hi ha un ús inadequat de les dades. És cert que el nombre d’ocupats ha crescut i també les altes a la Seguretat Social, però al mateix temps el nombre d’hores treballades, que és realment el que compta, i en termes de primer trimestre del 2023, és pràcticament igual a la xifra del 2019 i inferior a la del 2018. Aquesta dada significa una mala notícia per partida doble. Assenyala que no hem crescut en treball efectiu, sinó en nombre de persones ocupades que treballen menys. Segurament que en aquest escenari hi tenen molt a veure els fixos discontinus, que donen com a ocupades persones que realment no estan treballant. El govern ha guardat sota set claus quina és la magnitud d’aquestes persones que tenen contracte, però realment estan a l’atur.
El balanç Sánchez presenta més aspectes problemàtics
Un d’ells és que pràcticament tota la nova ocupació que s’ha produït té treballadors nascuts a l’estranger. Concretament, el 95%, bàsicament en sectors de baix valor afegit, baixa productivitat i baixos salaris. El seu impacte sobre el total de l’ocupació ja és important. A Balears representen el 31,6% de tots els ocupats, a Canàries el 28,2%. A Madrid una mica més de la quarta part i a Catalunya el 24,6%. La mitjana espanyola està situada en 1 de cada 5 treballadors que ja han nascut a l’estranger. Aquesta situació assenyala dos problemes greus de l’economia espanyola que s’han accentuat amb l’actual govern: creix a força d’incorporar mà d’obra de baixa productivitat i d’aquesta manera accentua el problema crònic d’Espanya que és precisament aquest dèficit en productivitat.
Un segon factor que mou a preocupació és que el 40% de l’ocupació que s’ha dut a terme en el sector públic, el que significarà un augment del cost de l’administració pública en el futur. Si creuem aquesta dada amb l’anterior sobre l’ocupació i els immigrants el resultat és clar: pràcticament l’ocupació de la població autòctona tendeix a concentrar-se al sector públic i sobretot en la reposició de llocs de treball ja existents, mentre que el treball que es crea de nou va a parar a mans d’immigrants. Aquest fet és indicatiu que els sectors intensius en tecnologia i capital tenen una dinàmica modesta en el conjunt de l’economia espanyola.
L’ocupació pública des del 2018 ha crescut en 400.000 llocs, el que va de 3,11 milions a 3,52 milions. Però a més ho ha fet incrementant la temporalitat. Si en el 2018 era del 24,9% ara és d’un 31,2%, primer trimestre del 2023. Espanya no ha fet cas de l’advertència de la UE sobre aquesta qüestió. I ha aplicat una doble vara de mesurar: exigeix al sector privat que limiti i fins i tot liquidi la temporalitat dels llocs de treball, i aquesta ha estat la gran bandera de Yolanda Díaz, i al mateix temps, allà on pot actuar directament com és a la funció pública fa tot el contrari.
Loading ...
