El resultat del debat el podem percebre en les enquestes que es produiran a partir d’avui, però en tot cas hi ha un balanç que ja es pot fer des d’ara fonamentat en l’opinió publicada.
Com valoren els principals diaris el resultat de l’enfrontament dialèctic entre president i candidat?
Si ens atenim a aquest criteri, el de l’opinió publicada, sembla clar que l’avantatge s’inclinaria per la banda de Núpez Feijóo. Per començar, cap dels mitjans significatius fa un elogi o li dona la victòria a Sánchez, ni tan sols els militantment socialistes. El País titula “Feijóo ataca con dureza a Sánchez en un debate tenso y bronco por momentos” i aquesta serà la línia d’alguns mitjans, com La Vanguardia que fa un titular pràcticament calcat al d’El País, diari al qual cada vegada s’assembla més “Los pactos centran un bronco y estèril debate entre Sánchez y Feijóo”. Aquesta mateixa línia la segueixen altres mitjans com 20 Minutos que titula “Sánchez y Feijóo se enzarzan con la economía y el ‘solo sí es sí’”. L’Heraldo de Aragón: “Sánchez i Feijóo se reprochan los pactos con Vox i Bildu en un tenso debate”. Aquí hi ha, per tant, un eix de l’opinió que es construeix des dels mitjans.
El debat va ser “tens i embolicat”. Cap avantatge per al president del govern. Però, d’altra banda, hi ha una sèrie de mitjans, normalment obertament favorables al PP, que sí que donen per guanyador al candidat gallec. L’ABC titula: “Feijóo frena las opciones de Sánchez de remontar”. El Mundo és molt descriptiu: “Sánchez pierde los nerviós y Feijóo pide una mayoría contra los extremos”. I d’aquesta manera llança l’eslògan electoral que va buscar Feijóo tota la nit. Més contundent és La Razón: “Feijóo noquea a Sánchez”. Però és que El Periòdico, que s’alinea habitualment amb les tesis progressistes del govern, titula “Sánchez desaprofita el debat i Feijóo resisteix”. Podria ser una bona síntesi del conjunt.
Si els socialistes confiaven en aquest debat per donar la volta a la clau del percentatge electoral i situar Sánchez com a president del govern davant d’un candidat notòriament inferior, és evident que no va ser així.
Sánchez va estar malament com a mínim per sis raons:
- El poc control del seu llenguatge no verbal, a diferència del molt més controlat Feijóo. El president del govern no podia dissimular amb gestos i sons la seva incomoditat i la seva percepció que en moments determinats l’altre li havia fet mal.
- Els dos contendents polítics es van interrompre, però Sánchez ho va fer d’una manera excessiva, sobretot en la primera part del debat.
- No va saber improvisar rèpliques i es va atenir al que portava preparat i això va fer que part de les seves respostes o arguments fossin reiteratius i perdessin eficàcia.
- Refugiar-se en fets molt allunyats en el temps d’altres governs del PP no ajuda a remuntar la seva posició, de fet, més enllà del temor a Vox, no està clar quins són els beneficis electorals que Sánchez oferia ahir als electors.
- No domina els temes que utilitza, a diferència, sorprenentment, de Feijóo. Potser és degut al fet que malgrat ser president del govern durant una sèrie d’anys, el seu aprenentatge previ és molt feble, mentre que Feijóo porta una llarga trajectòria a l’administració. En tot cas, l’ús de les “fitxes” a les quals va al·ludir el candidat Feijóo per criticar-lo, van mostrar escassa utilitat perquè Sánchez o bé no tenia el context en aquell cas concret que l’utilitzava, o bé no disposava dels fonaments necessaris per explotar-ho. No deixa de ser sorprenent si considerem que almenys legalment el president del govern és un doctor en Economia.
- L’estratègia definida pels assessors governamentals, també per ell mateix, va ser absolutament equivocada. Sánchez més que fer un debat com a president del govern i dels interessos que defensa en aquest sentit, va fer un debat sobre Sánchez. Aquesta línia tan autoreferenciada és la mateixa que va fer servir en les entrevistes, però és clar el context i la lògica era radicalment diferent. Aquí no es tractava d’exculpar-se de res, sinó de mostrar que havia governat bé i que tenia les condicions per fer-ho. I en lloc d’això va anar per la via que alguns cops el situava com si ell fos l’oposició, com les referències a la manca d’habitatge social, o feia allò que almenys el manual diu que no s’ha de fer mai: treure els propispecats sense esperar que els esmenti l’adversari per justificar-se.
Electoralment el debat té dues conseqüències. Una, li ha servit a Feijóo per situar-se més en el centre del tauler i demostrar que té condicions presidencials, si bé, cal dir-ho, la seva feblesa en política internacional és extraordinària. L’altre efecte té una conseqüència perillosa per als socialistes, perquè no només sembla que no puguin remuntar, sinó que com les expectatives eren molt altes i el resultat ha estat pobre, obre encara més la ferida socialista de la desmobilització. I per si no fos prou, Sánchez va mostrar els principals perfils pels quals molta gent no el vota.
No va ser una bona nit per al PSOE.
