No és necessari especular sobre les conseqüències de la superilla de l’Eixample, perquè realitats de molta menor entitat ja fan palès quins són els seus efectes i danys sobre el nostre teixit urbà. Les discrepàncies sobre el pla d’usos de la superilla de Sant Antoni i el seu entorn entre els Comuns i el PSC és molt més que una picabaralla entre partits.
En realitat és l’emergència del problema de fons que comporta una superilla: la desvirtuació i disfunció de l’activitat econòmica de la base econòmica del territori directament afectat i la seva àrea d’influència. Perquè com es veu a Sant Antoni, la superilla promou un determinat tipus d’activitat (bars, restaurants, espais d’oci, botigues dedicades a aspectes molt selectius, veganes, fashion, etc.) i desplaça el comerç i l’activitat de barri.
No és un fet nou, és el problema que es registra des de fa anys el carrer Enric Granados, tot i ser només una via de vianants sense adornaments de verd. La colonització i transformació del carrer ha estat extraordinària i avui és un continua de bars i restaurants.
L’Ajuntament pretén corregir aquestes distorsions amb el pla d’usos, és a dir, amb restriccions per l’obertura de determinats comerços i activitats econòmiques. Precisament les discrepàncies entre els dos partits del govern en el cas de Sant Antoni venen per la intensitat d’aquestes prohibicions. Si s’estenen molt pel territori i són molt àmplies, limiten l’activitat econòmica. Però si ocupen un espai reduït i aborden pocs aspectes, aleshores no tenen capacitat per corregir totalment l’impacte de la superilla.
En definitiva, és clar que la solució dels Comuns de Colau per les transformacions negatives que ocasiona el seu model urbanístic és el pla d’usos restrictiu, que significa la liquidació del lliure mercat i passar a una economia urbana planificada i centralitzada.
Si es du a terme la superilla de l’Eixample, aquesta operació de planificació central serà necessària dur-la a terme a tot el que avui en dia és el gran espai central del pla Cerdà amb les conseqüències i greus distorsions econòmiques, perquè és evident que substituir el mercat per una rígida regulació, unit a l’alteració profunda de la mobilitat ofegarà el dinamisme econòmic que avui té l’Eixample.
Serà la ruïna per a uns i la destrucció de la base econòmica del que ha estat Barcelona pel conjunt.
Però no serà suficient amb regular l’activitat econòmica, sinó que caldrà també intervenir sobre el règim dels habitatges. Perquè per la mateixa raó en els eixos verds es produeix una gentrificació, una expulsió dels veïns que estan de lloguer i la seva substitució sobretot pels residents, temporals o més permanents, fruit de l’atractiu turístic de la ciutat.
Tindríem així greus problemes fruit de la transformació, no només a nivell a peu de carrer, sinó en alçada en tots els pisos que no siguin de propietat. És una evidència que l’Ajuntament està improvisant en aquesta important transformació.
Cal aturar-la i conèixer quines són les previsions sobre l’activitat i les llars a conseqüència del que es vol fer. Mentre això no es doni, les superilles s’han d’aturar i els eixos verds no poden continuar tirant endavant, i el que s’està fent al carrer Consell de Cent ha d’aturar les seves obres i restituir la seva normalitat com a carrer de l’Eixample.
Quan sapiguem el pa que s’hi dona en la transformació, en podrem tornar a parlar. Parlar de les conseqüències i també del cost d’aquesta transformació.
Ada Colau ens ha de dir si és cert o no que el cost global de la superilla de l’Eixample se situa per sobre dels 700 milions d’euros, com també ens ha d’explicar abans de les eleccions quin és el cost d’unió del tramvia per la Diagonal, qui es farà càrrec d’aquesta gestió, si l’actual empresa pública o Transports de Barcelona, i en aquest segon cas, què li haurem de pagar a l’empresa pel rescat de la concessió del tramvia.
Omple el formulari adjunt si et vols adherir a la Declaració de Converses a Catalunya “Salvem el Pla Cerdà. Salvem l’Eixample”.
