A Espanya, governar malament no té conseqüències. Ja ho vam veure amb la gestió de la pandèmia. Ho hem tornat a comprovar amb la DANA que va arrasar València. Aquí, quan els responsables polítics fallen, el país se sacseja la tragèdia, es queixa una estona, i segueix endavant com si res. Ho resumeix bé aquesta dita catalana: “qui dia passa, any empeny”, o la seva versió castissa: “a una altra cosa, papallona”.
Mentrestant, es normalitza allò que hauria de ser excepcional: la negligència institucional, la impunitat política, l’absència total de rendició de comptes. Ningú dimiteix, ningú no assumeix responsabilitats. Llevat, és clar, quan es tracta d’honrar la “Memòria Democràtica” a l’estil bolivarià, on el passat es revisa estràbicament, però el present s’enterra sota propaganda.
La clau d’aquesta descomposició no és un escàndol concret, sinó un patró que es repeteix. I aquest patró té nom jurídic: culpa in vigilando. Una figura que, en qualsevol professió seriosa, es considera motiu de cessament o fins i tot condemna. Un arquitecte no construeix l’edifici amb les mans, però respon si s’esfondra. Un polític no signa tots els contractes, però respon si tolera o ignora la corrupció.
Què és la culpa in vigilando ?
A Dret, la culpa in vigilando és la responsabilitat per no haver vigilat. És a dir, no cal cometre directament un delicte per ser responsable: només cal tenir el deure de supervisar i no fer-ho. S’aplica als pares, professors, caps, administradors… i també a presidents del Govern. Perquè qui té el poder de controlar, també té el deure de fer-ho. I si no ho fa, no és innocent: és culpable per omissió.
Sánchez i el model dels ulls grossos
Des que Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa, els casos de corrupció, clientelisme i manca d’ètica pública han esquitxat el seu entorn amb una freqüència tan alta que ja no indignen: avorreixen. Però la repetició no anul·la la gravetat. Ben al contrari: revela una manera de governar on l’omissió ja no és accidental sinó estructural.
A continuació, alguns exemples clau on el principi de culpa in vigilando no només s’aplica, sinó que clama al cel:
Cas Koldo, Ábalos i el fiscal del Govern
Koldo García, assessor de confiança de l’exministre Ábalos, ha estat imputat per cobrar mossegades en contractes de màscares durant la pandèmia. Sánchez no només va mantenir Ábalos al Govern durant mesos, sinó que el va protegir quan ja es coneixien sospites internes. I per rematar, el Fiscal General —elegit pel mateix Sánchez— també està sota la lupa pel seu paper en aquests maneigs.
Culpa in vigilando: cadena de comandament ignorada, senyals desoïdes, i tolerància còmplice. Si el Fiscal General acaba condemnat, ¿també mirarà cap a una altra banda?
El cas Begoña Gómez i els negocis familiars
La dona del president, Begoña Gómez, ha estat assenyalada per possibles conflictes d’interès en adjudicacions públiques. Tot i que Sánchez al·lega no saber res, la veritat és que el blindatge mediàtic i polític ha estat total. Silenci, opacitat, i cap control sobre els llaços entre poder i negocis.
Culpa in vigilando: el president tenia el deure ètic i polític d’aclarir qualsevol dubte. Va triar tapar-les.
La xarxa clientelar: familiars ben col·locats
Des del germà de Sánchez fins a parents d’alts càrrecs col·locats a ambaixades o empreses públiques, el PSOE ha teixit una xarxa que sembla més de sang que de mèrits.
Culpa in vigilando: no s’investiga, no se sanciona, i es justifica tot amb legalismes. Però governar no és només complir la llei: és donar-ne exemple.
Subvencions a mida per a amics ideològics
Durant els anys de Sánchez al poder, han plogut subvencions sense control a fundacions, ONG i mitjans afins. Avaluació? Transparència?
Culpa in vigilando: l’administració s’usa com a instrument polític. No és un error tècnic, és una estratègia.
Negligència o encobriment?
A Dret, la culpa in vigilando és responsabilitat per negligència. Però quan el desistiment és sistemàtic, quan es protegeix els implicats en lloc d’investigar-los, es creua una línia perillosa: la que porta de l’oblit a l’encobriment.
Pedro Sánchez ha instaurat un model on:
- La fidelitat personal s‟anteposa a la integritat institucional.
- La propaganda substitueix la rendició de comptes.
- La responsabilitat política ha estat esborrada del diccionari del poder.
I no, no n’hi ha prou de dir “jo no sabia”. El president tenia el deure de saber-ho i si no ha estat així, n’ha d’assumir les conseqüències, com l’arquitecte a qui se li esfondra l’edifici. No ho volia, és clar, però això li serveix de ben poc a l’hora de depurar les seves responsabilitats.
La Constitució espanyola és clara: tots els poders públics han d’actuar amb legalitat i eficàcia. Sánchez ha incomplert els dos principis. Però el mal més gran no és jurídic, sinó moral. La seva presidència ha normalitzat la irresponsabilitat com a forma de govern. I la culpa in vigilando ja no és una teoria legal: és el retrat fidel del seu mandat.
No cal cometre un delicte per ser culpable: només cal tenir el deure d'impedir-ho i no fer-ho #GovernEspanya #SánchezDimissió #CulpaInVigilando Share on X
Loading ...
