En només l’últim any, la Seguretat Social ha sumat 200.000 afiliats estrangers. Si observem el total de persones d’aquest origen afiliades, podem constatar que Catalunya és el lloc on n’hi ha més, amb 695.867 afiliats estrangers, seguida de Madrid amb 587.770. A molta distància, ve ja València, amb 325.663, i Andalusia, amb 319.006.
Aquest fet explica que Espanya sigui un país amb un alt percentatge de persones nascudes a l’estranger. De fet, el 17% de la població té aquesta característica, cosa que representa 8,7 milions de persones, una proporció molt més gran que la francesa o la italiana.
L’impacte de la immigració en la població jove
El fet immigratori fa sentir el seu impacte en el marc d’una natalitat autòctona molt feble: una quarta part de la població menor de 30 anys és filla de pares immigrants. Si només considerem la població de 0 a 4 anys, la xifra ja arriba al 30%. Per tant, la immigració té un efecte multiplicador: tant en la xifra de gent nouvinguda com en la dels seus fills.
A Catalunya, aquestes magnituds són encara més grans perquè prop d’1/4 de la població té aquest origen, que a Barcelona supera el 30%. Malgrat això, no s’aprecia encara un conflicte especial. Segons les dades de les enquestes, un 69% dels entrevistats considera que la integració dels immigrants és un èxit; per contra, un 22% ho contempla com un fracàs.
Aquestes xifres contrasten amb les d’Itàlia, on els mateixos conceptes es tradueixen en un 49% i un 46%, respectivament. A Alemanya, les xifres són d’un 46% i un 41%, i a França d’un 41% i un 38%. En definitiva, mentre que la diferència entre els que ho veuen com un èxit i els que opinen el contrari a Espanya és de 27 punts a favor dels primers, a Itàlia i a França és només de 3 punts i a Alemanya, fins als últims incidents recents, de 5 punts.
Percepció de la immigració com a problema
La percepció de la immigració com a problema, segons les dades del CIS, se situa en un 16,9%, una magnitud semblant a la dels anys 2018 i 2019 i clarament inferior a la d’inicis de segle, quan la primera onada immigratòria va arribar al màxim el 2006 amb un 34,6%. Malgrat la bondat d’aquestes xifres, un 37,4% està d’acord que Espanya hauria de limitar la immigració per protegir el seu estil de vida, mentre que un 38,4% opina exactament el contrari. Estem, per tant, davant d’un empat tècnic que pot desequilibrar-se en funció dels esdeveniments, com els que estan succeint amb la immigració il·legal a Canàries i a Ceuta.
Algunes enquestes també assenyalen un rerefons de conflictivitat entre els immigrants i els nascuts a Espanya. Més d’un 60% de la població considera que aquest fenomen existeix. Un 20% el veu com un problema, una xifra clarament inferior a la italiana, francesa o alemanya, mentre que un 29% ho veu com una oportunitat. Però atenció, perquè la gran majoria, el 39%, considera que la immigració comporta simultàniament tant problemes com oportunitats. Aquest bloc majoritari pot decantar-se d’una manera o altra en funció de com evolucionin els fets, que a hores d’ara no marxen en bona direcció.
La necessitat d’una política integral sobre immigració
Cal apuntar que el problema o la dificultat no és la immigració il·legal, la que arriba amb caiucs o nedant, que només representa un 5% del total. El gran flux arriba senzillament per avió amb alguna mena de permís ocasional, i vénen massivament perquè hi ha feina. Si no hi hagués aquesta oferta, vindrien en una proporció molt menor. I és en aquest punt on aquesta qüestió s’articula amb el turisme, que s’ha convertit en la nineta dels ulls del govern perquè arrodoneix les xifres macroeconòmiques de creixement del PIB. El turisme, juntament amb altres activitats connexes, genera una gran ocupació, però de molt baixa productivitat, i això és una derivada del problema.
La idea que la immigració és només beneficiosa i no té contrapartides negatives importants és radicalment falsa. I la negativa a debatre tots els seus aspectes desqualificant ràpidament qui ho fa com a xovinista o racista és un error monumental, perquè no fa altra cosa que fer créixer el problema que es troba sota l’estora.
Quan, per exemple, es diu que el balanç dels immigrants amb la Seguretat Social és positiu, el que s’està ometent és que deixarà de ser-ho quan es jubilin. És positiu ara, no perquè siguin immigrants, sinó per l’edat. En realitat, la corba econòmica vital dels nouvinguts, la que estableix els intercanvis entre ingressos i despeses amb l’estat per a cada persona, serà en la majoria dels casos negativa quan arribin al final del seu periple vital; és a dir, quan passin a cobrar jubilació i necessitin més atenció sanitària a causa de l’edat. La seva aportació al llarg de l’etapa més productiva difícilment compensarà la despesa que generaran. Però atenció, aquest no és un fet intrínsec de l’immigrant, sinó de qualsevol persona, immigrant o no, que tingui un baix nivell d’ingressos, una baixa productivitat o una escassa preparació. Aquest és el problema de fons que genera un llastre creixent que s’acumula a la bodega d’aquesta embarcació, que es pot dir Espanya o Catalunya.
Hi ha massa dades per a no admetre que vivim una crisi migratòria que, de moment, no té traducció lògica, però que precisament per això seria el moment òptim per actuar, establint una moratòria i diagnosticant la situació per definir una política integral que tindria efecte no només sobre aquesta població sinó també sobre l’autòctona de menor renda i sobre aspectes col·laterals bàsics com l’habitatge o l’escola.
El propòsit de Sánchez de modificar la llei d’immigració situant tot el problema en l’obligació de redistribuir els immigrants per comunitats autònomes és escandalosament insuficient; podríem dir que cínicament insuficient, perquè aborda una petita emergència sense afrontar la dimensió total del problema. I això és així perquè el govern actual, per l’heterogeneïtat de les seves aliances, és massa feble per poder abordar la política migratòria que el país necessita.
Loading ...
