En qüestió de mesos, les principals autoritats econòmiques i financeres del món han passat de parlar de la recuperació post-pandèmica a declarar que és molt probable que l’economia mundial entri en crisi.
Els darrers a afegir-se a aquesta tendència són el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial, que han apuntat que els núvols negres s’acumulen: crisi energètica a Europa, increment ràpid i sobtat dels tipus d’interès i desacceleració de l’economia xinesa.
Curiosament, fins fa ben poc ells mateixos insistien en afirmar que la inflació era “transitòria”, que no calia preocupar-se. Almenys queda encara l’excusa de la guerra de Vladimir Putin a Ucraïna, però el que està passant amb la inflació nord-americana demostra que la situació actual no té tant a veure amb les contra-sancions llançades per Rússia com Brussel·les i molts governs europeus insisteixen.
La situació actual no té tant a veure amb les contra-sancions llançades per Rússia com Brussel·les i molts governs europeus insisteixen
El FMI va anar a dormir optimista i s’ha llevat extremadament pessimista. Ara afirma que les perspectives de les tres principals economies del món, els Estats Units, la Zona Euro i la Xina, són profundament negatives.
D’altra banda, tot indica que la forta pujada dels tipus d’interès de la Reserva Federal (el banc central dels Estats Units) encara no s’ha acabat, ja que s’ha observat al setembre com la inflació persisteix malgrat haver augmentat els tipus a una velocitat inaudita respecte els últims 40 anys.
Això contribuirà encara més a una frenada en sec de l’economia de la qual ja comencen a sentir-se els efectes, amb la producció industrial (índex indirecte PMI) que està consolidant la seva caiguda.
De retruc, el dòlar ha recuperat el seu paper de valor refugi i s’ha tornat extremadament car inclús respecte l’euro. Per als països emergents, que tenen quantiós deute públic en aquesta divisa, la situació és encara pitjor que a Europa.
Els mercats financers, com assenyala el Financial Times, es troben sota la tensió més forta des de la primera onada del coronavirus al març del 2020. Un fenomen que es caracteritza per una frenètica activitat davant de la incertesa d’un panorama global on tot ha esdevingut fràgil.
Molts analistes assenyalen que dos esdeveniments de caràcter no-econòmic són les causes directes de la tempesta que s’anuncia: la pandèmia del coronavirus i la invasió russa d’Ucraïna, que han reduït i per tant encarit l’oferta econòmica.
En realitat l’origen de la tempesta se situa més enllà, en l’excessiva despesa i la febre per endeutar-se més i més
No obstant, si bé és evident que tots dos fenòmens han tingut un paper de catalitzadors, en realitat l’origen de la crisi se situa més enllà, en l’excessiva despesa i la febre per endeutar-se més i més, tant per part dels estats com de les empreses i particulars. Tot plegat ha estat possible pel diner fàcil. Hi havia doncs, subjacent, un greu desequilibri respecte la demanda, que estava “dopada”.
Durant els darrers anys hem viscut en la situació excepcional dels tipus d’interès negatius, on endeutar-se sortia gratis o inclús suposava un guany monetari, i ens hem cregut que aquest fet tan poc racional es podria perpetuar.
Des d’aquest diari, per cert, ja advertíem fa més d’un any del risc de patir una inflació que durés en temps i que ens conduís al col·lapse de les finances públiques i de l’economia en general, causada per la combinació d’una despesa descontrolada i per una política monetària excessivament generosa.
El diner fàcil i la febre de l’endeutament (sumats a molts altres desequilibris socials i econòmics, com el del mercat de l’habitatge) són doncs les causes últimes de la crisi mundial que ja ha començat, i un problema estructural que trobem des de la Xina (on la bombolla immobiliària sembla estar explotant a càmera lenta) fins als Estats Units, passant per Europa.
En darrer terme, l’economia mundial segueix arrossegant molts dels problemes que ens conduïren a la crisi financera del 2008, i que a Europa tingué tan nefastes conseqüències.
Però en comptes d’adreçar el problema de fons, la solució de llavors fou seguir endeutant-se. Era qüestió de temps, i no pas d’un Covid o d’un Putin, que la crisi es repetís. La pitjor notícia és que aquest cop ens colpejarà encara amb més força perquè tant els estats com en molts casos les empreses i les famílies mai han sanejat veritablement les seves finances, fent-les encara més fràgils que llavors.
Loading ...
