inlació

Lliçons de la crisi d’inflació dels 70

Poc a poc, l’espectre de la inflació s’ha apoderat del debat polític i econòmic a ambdues bandes de l’Atlàntic.

Però encara avui en dia la gran majoria de polítics, incloent-hi els membres del govern espanyol, s’obstinen a considerar que l’actual crisi d’inflació és causada pels xocs de la Covid combinats amb la guerra d’Ucraïna. Una forma fàcil d’esquivar responsabilitats.

Segons diuen aquests polítics, l’actual situació no tindria res a veure amb la crisi de la dècada dels 70 del segle passat, que tingué un profund impacte social i econòmic, i marcà la fi del període conegut com els “Trenta Gloriosos” a Europa.

Segons l’editorialista econòmic del Financial Times Chris Giles, la realitat és molt més incòmoda.

És cert que hi ha, com el 1973, una forta tensió sobre l’oferta.

Llavors la principal causa fou l’embargament de petroli de l’OPEP als països que donaren suport a Israel durant la guerra del Yom Kippur. Ara la raó es troba en el trencament de les cadenes de subministrament mundials a causa de les restriccions vinculades a la Covid i la guerra d’Ucraïna.

Però és que a més trobem, com el 1973, un excés de demanda en els mercats laborals.

Els Estats Units està en situació de plena ocupació, i nombrosos països europeus s’hi acosten. Espanya no ha recuperat el nivell d’atur d’abans del 2008, però es troba en la millor situació des de llavors. En qualsevol cas, l’escassetat de mà d’obra disponible a Occident està generant tensions a l’alça dels sous.

La inflació actual resulta d’un estira-i-arronsa entre sous a l’alça i la incapacitat de produir més i més barat

Per tant, la inflació actual resulta d’un estira-i-arronsa entre sous a l’alça i la incapacitat de produir més i més barat. És exactament el que passà al 1973.

I això porta Chris Giles a la següent conclusió: per a fer front a l’actual crisi, cal aprendre i aplicar les lliçons de llavors. Quines són?

La primera és que els estímuls monetaris han resultat excessius, ja que com uns pocs economistes (que foren titllats de reaccionaris en el seu moment) apuntaren ja fa més d’un any, l’augment de preus ha esborrat els guanys preliminars obtinguts gràcies a les ajudes fiscals i les subvencions.

La baixa popularitat de Joe Biden (actualment se situa en nivells de Donald Trump al mateix moment del mandat) es deu en bona part al fracàs dels seus programes milionaris de despesa, esdevinguts obsolets i contraproduents en pocs mesos.

Al Regne Unit, el poder adquisitiu real es preveu que enguany pateixi el descens més dràstic d’ençà que es tenen dades (el 1956, per a ser exactes).

A Espanya la situació és encara pitjor perquè a diferència d’aquests països ni tan sols s’ha arribat a una situació propera a la plena ocupació.

La segona lliçó que assenyala Giles és que els bancs centrals han actuat massa lentament per evitar l’onada inflacionista en retardar i retardar l’increment dels tipus d’interès. I és que com diu una vella dita dels economistes, ningú vol ser el qui retiri l’alcohol de la festa just quan l’ambient comença a animar-se.

A hores d’ara hi ha pocs economistes que dubtin encara de la necessitat urgent de retirar els estímuls econòmics que encara queden. Així i tot, el Banc Central Europeu (BCE) es resisteix a apujar els tipus  d’interès amb determinació. La seva presidenta, Christine Lagarde, s’hi va tornar a oposar el 14 d’abril.

Retirar l’alcohol de la festa és sempre complicat perquè es tem la reacció dels mercats.

El BCE intenta evitar la ressaca de la festa. El problema és que la ressaca sembla ja inevitable

Amb el seu posicionament, el BCE intenta evitar la ressaca de la festa. El problema és que la ressaca sembla ja inevitable, i de fet serà més dura com més temps es tardi a reaccionar amb determinació. Segons Giles, “el risc de recessió a banda i banda de l’Atlàntic és ara molt elevat”.

La darrera lliçó dels setanta és que, quan la política monetària no ha pogut o volgut corregir la inflació a temps, no queda altre remei que patir la crisi per tal de sanejar el sistema. Aquest és segons Giles l’escenari més probable al qual ens dirigim.

La darrera lliçó dels 70 és que, quan la política monetària no ha pogut o volgut corregir la inflació a temps, no queda altre remei que patir la crisi per tal de sanejar el sistema Click To Tweet

Creus que Ada Colau es tornarà a presentar a les eleccions municipals de 2023?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.