A les elits xineses no se’ls escapa que un dels factors clau perquè Europa hagi definitivament perdut la cursa econòmica amb els Estats Units és la seva davallada demogràfica.
Els Estats Units han estat fins ara capaços de mantenir dos avantatges clau: primerament, d’unes taxes de fecunditat netament més elevades. Fins a finals de la primera dècada del segle XXI el país se situava aproximativament entorn a la taxa que els demògrafs consideren de “reemplaçament”: 2,1 fills per dona.
Aquest avantatge ha anat disminuint darrerament, però l’any passat encara se situava clarament per davant d’Europa (1,8 i 1,5 respectivament)
El segon factor demogràfic és l’atractiu continuat dels Estats Units entre els immigrants qualificats. El país rep un flux constant d’estudiants i professionals d’arreu del món atrets per les seves extraordinàries possibilitats acadèmiques, laborals i emprenedores.
Europa en canvi rep proporcionalment molts més immigrants no qualificats que, per a més inri, provenen en general de cultures molt diferents a la nostra i resulten per tant encara més difícils (i costosos) d’integrar.
Una crisi existencial
El govern de la Xina sembla cada cop més conscient del factor demogràfic i del paper que podria jugar en contra seva en la competició amb els Estats Units.
Sense anar més lluny, segons fonts militars nord-americanes, Pequín hauria de fer-se amb el control de l’illa de Taiwan com a molt tard al 2030 perquè (entre altres motius), després d’aquesta data la població xinesa es trobarà excessivament envellida per suportar els costos d’un conflicte bèl·lic.
Efectivament, la Xina no arriba a la taxa de reemplaçament des d’inicis dels anys 90 del segle passat, i malgrat haver fet un canvi de rumb de 180 graus en matèria de política familiar des de la llei “del fill únic”, al 2022 se situava ja a prop de l’1,1 fills per dona segons les fonts oficials.
Per a fer-nos una idea, en termes de taxa de fecunditat la Xina està tan malament com Espanya (tot i que tot plegat considerat, nosaltres estem encara pitjor).
Factors atenuants del cas xinès
Dit això, la Xina disposa d’un recurs que li està permetent atenuar les conseqüències de la crisi demogràfica que pateix: en ser encara un país relativament pobre i rural, el guany potencial de productivitat per cada treballador segueix sent molt elevat.
La Xina podrà per tant seguir “buidant” el camp de gent jove per omplir les seves ciutats, on es concentra l’extraordinari boom econòmic de les últimes dècades.
El guany de productivitat xinesa ha estat tal que malgrat un creixement econòmic que se segueix situant entorn al 5% anual, un dels grans problemes que té el país és la taxa d’atur juvenil. Fins al punt que el govern ja no publica dades al respecte per evitar tensions socials.
A més, el govern de Pequín podrà jugar amb la variable de l’edat de la jubilació: actualment aquesta se situa en els 60 anys per als homes, i entre 55 i 50 per a les dones.
Només dues solucions possibles a llarg termini
A llarg termini, però, és evident que les úniques dues solucions que es presentaran a la Xina són augmentar la natalitat i obrir l’aixeta de la immigració massiva.
Com en altres països d’Extrem Orient, aquesta segona opció és força improbable per raons culturals. Una tesi que a més es reforça cada any que passa al constatar el desastre econòmic i social al qual està conduent Europa la seva política d’immigració massiva i no filtrada.
Pel que fa a incrementar la natalitat, fins ara els tímids incentius del govern xinès no han generat el més mínim efecte. Com Converses ha apuntat, això s’explica perquè tenir fills en una societat desenvolupada és més un objectiu vital que no pas un càlcul econòmic.
Dit d’una altra manera, per incrementar la natalitat cal centrar-se en primer lloc en els factors d’ordre cultural i moral que fan que les persones joves vulguin tenir descendència, i no pas en els esculls econòmics.
De moment, Europa ha demostrat ser incapaç de donar aquest sentit transcendental al seu jovent, però la Xina, amb el seu èmfasi en la recuperació de l’herència confucianista, podria sortir-se’n millor. Només el temps ho dirà.