Ni precarietat, ni falta d’ajudes públiques: la primera raó de la crisi de natalitat és cultural

La gravíssima crisi de naixements que Europa pateix, i que a Espanya és encara més extrema, crida últimament una mica més l’atenció dels governs i de l’opinió pública.

Per a aquest diari digital, que ve advertint des de fa anys de la urgència de lluitar contra l’hivern demogràfic, hauria de ser motiu de satisfacció.

Cal entendre que quan parlem de crisi de natalitat estem tractant un problema d’ordre existencial per al nostre país. És la mateixa continuïtat de Catalunya i d’Espanya com a entitats polítiques i culturals el que està en joc.

No obstant això, ni les institucions ni els mitjans de comunicació estan, per desgràcia, establint el marc adequat per afrontar el problema de la natalitat. Presses a curt termini, prejudicis ideològics i falta de rigor estan massa presents.

A nivell català, i com es va comprovar durant la recent campanya electoral, la qüestió és totalment invisible, inexistent .

A nivell espanyol, el president de govern Pedro Sánchez sí que va parlar de la crisi demogràfica, però la solució que proposa en el seu pla Espanya 2050 ho fia tot a la immigració. Ni una paraula de polítiques de natalitat ni d’ajudes a les famílies espanyoles.

Es tracta d’una estratègia que, com Converses ha explicat anteriorment, no només no permetrà assolir l’estabilitat econòmica ni pressupostària (i per tant de les pensions), sinó que empitjorarà les coses introduint noves tensions culturals.

El pla Espanya 2050 no només no permetrà assolir l’estabilitat econòmica ni pressupostària (i per tant de les pensions), sinó que empitjorarà les coses introduint noves tensions culturals

Deixant de banda les polítiques d’immigració actuals, els corrents més estesos entre els demògrafs afirmen que la baixa natalitat espanyola s’explica per factors econòmics .

Segons s’afirma, el problema vindria de la combinació de les seqüeles de la crisi econòmica de 2008 juntament amb la tradicional manca d’ajuts públics a les famílies espanyoles.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

En base a aquest diagnòstic, els experts proposen invertir en polítiques familiars i facilitar l’estabilitat professional dels joves, especialment de les dones.

Són mesures convincents, i és totalment cert que les generacions més joves han de fer front a una precarietat que els seus pares no van patir. Però tant aquesta anàlisi centrat en l’econòmic com les mesures proposades pateixen d’un seriós problema: no s’ocupen del problema de fons.

Fins i tot les societats que més ajudes atorguen a les famílies i que compten amb una situació econòmica més envejable, com els països nòrdics, es troben davant d’un problema demogràfic similar a l’espanyol. És cert que no és de la mateixa intensitat, però el rerefons és el mateix.

A la mateixa Espanya la baixada de la natalitat va començar en un context d’expansió econòmica i d’il·lusió pel futur: la fi dels anys 70 i començaments dels 80. Des de llavors el PIB espanyol per càpita ha crescut molt, però la taxa de fecunditat ha baixat de forma irremeiable.

Llavors, com s’explica la crisi de natalitat? I com es poden fomentar més naixements?

El pensador francès Laurent Chalard dona una explicació molt convincent: no es tracta tant de falta d’ajudes a la procreació o de precarietat laboral, sino d’un fenomen cultural.

Als països desenvolupats, l’arribada d’un nadó es percep abans de res com una càrrega financera en comptes d’un fi en si mateix

Als països desenvolupats, l’arribada d’un nadó es percep abans que res com “una càrrega financera gens menyspreable”. Tenir un nadó és doncs un pes “que entra en competició amb la compra de béns de consum, en comptes de ser un fi en si mateix“, opina Chalard.

Llevat que, en teoria, prossegueix el francès, el desig de veure arribar un nen hauria de pesar més que els costos materials que aquest comporta. Això ha estat així des de les albors de la humanitat, i ho segueix sent en bona part del món. No és casualitat que siguin els països més pobres els que concentrin les majors taxes de fecunditat.

No obstant això, en el context d’una societat de consum extremadament individualista, la mentalitat natalista es veu totalment desfavorida, per no dir ridiculitzada.

Tots els països desenvolupats del món s’enfronten al mateix problema de baixa natalitatindependentment de les seves tradicions filosòfiques. Només cal pensar en Corea de Sud (el país del món que menys naixements registra per dona en edat fèrtil, menys d’1) o la Xina.

A Occident s’afegeix des de fa poc una altra dificultat més: els ecologistes radicals han aconseguit convèncer l’opinió pública que cal deixar de tenir nens per salvar la Terra del canvi climàtic. Una cosa totalment falsa perquè Europa genera a dia d’avui un percentatge ínfim de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

En definitiva, per fer front a la crisi existencial de la natalitat, la principal mesura no són els subsidis públics ni les baixes de maternitat extra llargs (encara que sens dubte tot això ajuda). Tampoc ho és, ni de bon tros, recórrer a la immigració massiva no qualificada i culturalment llunyana com proposa Sánchez.

Cal aconseguir que els nostres joves tornin a donar un sentit transcendent a les seves vides, donant-los el desig de transmetre la seva cultura a les generacions futures

La principal mesura, com proposa Chalard, és d’ordre cultural, antropològic: cal aconseguir que els nostres joves tornin a donar un sentit transcendent a les seves vides, donant-los el desig de transmetre la seva cultura a les generacions futures.

La carta d'Oriol Junqueras representa la fi de la via independentista a mitjà termini?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú