La sortida de JxCat del Govern de Pere Aragonès té tantes interpretacions com alineacions polítiques hi ha. Però una realitat s’imposa sobre totes les altres: el govern està en crisi.
La raó és molt evident. Només disposa de 33 dels 68 diputats que garanteixen la majoria absoluta, menys de la meitat, i amb això no es pot pretendre governar de debò. No només per les dificultats per aprovar els Pressupostos, sinó per els girs que ha de donar buscant suports aquí i allà.
I el problema encara es complica més pel veto de Junqueras al PSC. No és arbitrari, té la lògica partidista. El pitjor que podria fer ERC just després de la ruptura amb Junts seria pactar immediatament amb els socialistes, un col·laborador necessari de la intervenció excepcional sobre la Generalitat mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.
Pel món independentista el socialisme pertany al territori 155 i és tot un símbol.
Per la via pràctica pactar significa rebaixar la capacitat d’ERC de negociació amb el Govern espanyol, per la dependència que haurien establert. N’hi hauria prou amb una paraula de Sánchez perquè el govern d’Aragonès trontollés.
Però, és clar, aquestes consideracions de l’estratègia dels republicans no resolen el problema de governar Catalunya d’una manera, ja no cal dir, sinó mig decent. Perquè, i aquesta no és una dada menor, ara el Govern Aragonès, com el del seu precedent en mans de Junts, ha estat francament dolent, deficient i ineficaç. El qualificatiu a gust del consumidor, però el sentit és clar i compartit.
Només cal veure l’índex Europeu de Progrés Social , a l’apartat de la qualitat dels governs regionals, per constatar que la qualificació de Catalunya és de les pitjors d’Espanya, juntament amb Andalusia, i a anys llum de la resta d’Europa. S’assembla a moltes de les regions italianes i, en bona mesura, a les dels països de l’Est. Òbviament estem en general millor que a Romania, Bulgària i Grècia, però no superem quant a qualitat de govern altres regions d’Hongria i Polònia, i estem pitjor que la majoria de les de les Repúbliques Txeca. És un pèssim resultat.
Es pot adduir que no són dades que es puguin aplicar al moment present, sinó que responen al 2018 i 2019, però resulta evident que les coses des de llavors no han millorat. Només cal veure l’estat de la tramitació dels fons europeus Next Generation per constatar que de la gestió que es fa, a una situació més o menys caòtica, només hi ha una línia de separació prima.
Catalunya presenta un retard extraordinari en instal·lacions productores d’energies alternatives, grans decisions com les de l’aeroport de Barcelona estan bloquejades, el Corredor Mediterrani avança a pas cansat, la via principal de l’AP2 està col·lapsada, Rodalies és un desastre diari
Des del 2017 han marxat 3981 empreses catalanes a Madrid, però el que és pitjor Nissan se’n va anar i la seva substitució no cobreix el buit deixat per, i cada vegada és més fort, el runrun sobre la progressiva desaparició de Seat i la seva substitució per Cupra, una marca acreditada malgrat la seva joventut, però amb una producció màxima que ni de bon tros cobrirà la capacitat de Martorell. En altres paraules, ens estem descapitalitzant i desindustrialitzant a mitjà i llarg termini.
La crisi de l’ensenyament és equivalent a l’espanyola, i en relació amb el context europeu estem pitjor ara que fa 20 anys, el nivell de l’universitari ha baixat aquestes dues dècades, i ara ja no es tracta de la seva ortografia, sinó d’alguna cosa molt més greu com és la manca de comprensió lectora en una porció important de tots ells.
La natalitat està en caiguda lliure i substituïm el nostre capital humà per immigració dirigida sobretot a ocupar llocs de treball menys productius, d’aquesta manera és impossible que creixi la productivitat, i si ella no ho fa la renda futura tampoc.
I això és només una part, perquè podria obrir el front de la inseguretat, del creixent assentament de màfies internacionals relacionades amb la droga i haver-nos convertit en els primers productors i exportadors de marihuana d’Europa, amb el risc que això comporta.
Tot això no s’arregla amb pactes polítics circumstancials i governs inestables, encara que crec que el panorama és molt pitjor, perquè més o menys tots els actors polítics han contribuït a aquest desastre.
Solucions? Potser no n’hi haurà, potser una regeneració sorgida del mateix centre de la societat civil, per no quedar-nos només amb una nota pessimista. En qualsevol cas, seguir amb la política de campanar, el joc dels partits que viuen en un món auto referenciat en què sembla que les paraules tenen un valor màgic, no resoldrà res. Cal observar la realitat i actuar en consciència, abans que la realitat ens aixafi.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.