Ensenyament a Catalunya: dues dècades perdudes

Que la situació de l’ensenyament a Catalunya i Espanya és desastrosa no és cap notícia, però el que hem sabut els últims vint anys sobre que retrocedim posicions en el context europeu i de l’OCDE això potser no s’ha considerat tant, i obligaria en uns governs normals a reconsiderar radicalment el que s’ha fet i es fa.

Fa 20 anys, i en l’àmbit de l’OCDE, i segons les fonts d’aquest organisme en relació amb el seu últim informe Education at a Glance 2022, que ens dona informació sobre el període comprés entre els anys 2000 i 2021, podem constatar que la població entre 25 i 34 anys amb nivell d’educació terciària ha registrat en termes comparatius, i en relació amb els altres països que formen part d’aquesta organització, un retrocés. Fa 25 anys hi havia 26 països que se situaven per darrere d’Espanya pel que fa al percentatge de població que en aquella franja d’edat disposava d’educació terciària.

Avui només són 16, per tant 10 ens han sobrepassat. De fet, dues dècades enrere i en aquest indicador podíem comparar-nos amb Bèlgica, França Dinamarca, Noruega, Suïssa, Australià, el Regne Unit, Irlanda, els Països Baixos. Avui tots aquests països ens han sobrepassat o, com el cas de Bèlgica, s’han situat al mateix nivell. Alguns amb avenços més que notables, com el cas dels Països Baixos i encara el més espectacular de Portugal que d’estar a anys llum d’Espanya el 2000, s’ha situat pràcticament quasi al nostre nivell.

Paga la pena subratllar el cas portuguès perquè és un país que disposa de menys recursos que Espanya i malgrat això ha demostrat una clara capacitat de millorar els seus resultats i no només en el terciari. Però, és que, a més, el resultat dels que arriben a la universitat és francament negatiu.

La majoria triguen set anys en obtenir el grau que teòricament s’ha de fer en quatre. Es considerà que un 25% dels alumnes abandonaran la carrera en els 2 primers anys. Els professors universitaris alerten de manca de compressió lectora, que dificulta tot aprenentatge, de la seva baixa tolerància a la frustració i escassa capacitat de concentració, que alguns determinen que és inferior a 2 minuts.

Hi ha tot un problema en el qual es barreja l’educació del caràcter, allò que és propi de l’escola, com és la comprensió lectora. El resultat és explosiu i cada cop tenim estudiants universitaris de menys nivell. Si a aquest fet se li afegeix que el sistema educatiu a la secundària s’inclina pel sistema del mínim esforç i exigència, en una errònia interpretació del que consisteix a fer que ningú es quedi enrere, el resultat és que en lloc de disposar d’un procés educatiu que tiri cap amunt, el que fa és desincentivar els millors per reduir-los al nivell de la mediocritat més absoluta.

D’altra banda, en l’altre extrem del cicle educatiu resulta que l’educació infantil està molt desenvolupada en el sentit de la quantitat. A Espanya un 41% dels infants menors d’1 any van a l’escola infantil davant del 27% de l’OCDE.

En aquest greu problema que amenaça les capacitats del país a mitjà i llarg termini, hi ha implicat tothom. El sistema educatiu i les legislacions inadequades, la preparació i cohesió en aquesta preparació del professorat sobretot a l’escola pública, perquè com és sabut el nivell educatiu es juga sobretot a l’aula i en ella el paper del professor és determinant.

Decisives són també les condicions en les quals l’alumne arriba de casa seva: les virtuts en les quals ha estat educat, la formació del seu caràcter, la seva capacitat pel respecte i la disciplina, l’estímul que troba en els seus pares pel treball. Tot plegat, el fet de la família, que en aquest país sempre s’ha ignorat en les lleis educatives malgrat que tots els estudis fets des dels 80 assenyalen que és determinant. Una família amb capacitat educadora aconsegueix millor resultats escolars per als seus fills que van a una escola mediocre que aquella altra família que els duu a una escola d’elit, però com a unitat familiar ha perdut tota capacitat de formar.

Malgrat la importància i complexitat del problema, està fora de l’agenda política i es tracta molt parcialment en l’agenda mediàtica, on precisament el fet familiar continua sent ignorat purament per prejudicis ideològics, perquè entrar en aquest àmbit significa constatar que hi ha models de família que funcionen molt bé pel que fa a la seva capacitat educadora i altres que formen part del problema.

Creus que és el moment perquè torni Puigdemont?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.