Entre els Estats Units i la Xina, la crisi de la Covid-19 ha portat a un nivell superior la competició bilateral, ja iniciada en l’era Obama.
A la seva rivalitat geopolítica que es remunta a la Guerra Freda, el boom econòmic xinès li afegí el composant econòmic. Ara, el nou coronavirus hi ha introduït decisivament un element encara més important: el model de país, en termes polítics i de societat.
Per primer cop des de la Guerra Freda, un país sembla capaç d’exportar un model diferent al ordre liberal dels Estats Units. En efecte, la Xina ha sabut emergir reforçada de les cendres maoistes amb una sorprenent recepta.
Des de l’època de Deng Xiaoping a finals dels anys 70, Beijing ha barrejat amb gran èxit un autoritarisme pintat de roig comunista amb la integració parcial al sistema econòmic internacional liberal. Aquesta darrera s’ha fet aprofitant els elements que convenien a la Xina (per exemple, les exportacions industrials) i rebutjant la resta (l’estat manté un paper predominant en tots els sectors econòmics).
Amb aquest sistema plenament consolidat, sobretot amb l’arribada del president Xi Jinping al 2013, la Xina l’ha començat a exportar com una mercaderia més. Segons l’autor i diplomàtic de Singapur Kishore Mahbubani, el «model xinès» es basa en un sistema de govern racional, amb decisors que prenen decisions pel llarg termini, estan compromesos amb el bon govern i aporten respostes pragmàtiques.
Una recepta sense dubte molt atractiva en un món cada cop més inestable. El model xinès ha així doncs despertat el interès de països molt diferents, des de les antigues colònies europees a l’Àfrica fins a nacions d’Europa de l’est que paradoxalment han patit fins fa poc els abusos del socialisme a la soviètica.
No obstant, el coronavirus ha canviat en part aquestes percepcions positives envers el model de governança xinès. Les mentides per primer amagar el virus i després intentar convèncer al món de que era un producte nord-americà han ocasionat la primera gran crisi de legitimitat internacional del model d’èxit de Pequín.
El partit comunista xinès feia l’impossible -arribant al ridícul– per amagar la seva responsabilitat davant el món sencer. Mentrestant, altres països asiàtics però també europeus reconeixen davant els seus ciutadans la gravetat de la situació i prenien mesures de prevenció i gestió de la possible epidèmia.
Així s’ha demostrat que la transparència i el rendiment de comptes democràtics no són en absolut incompatibles amb la gestió eficaç i eficient de la pandèmia. Això sí, els països que se’n han sortit millor són aquells que han combinat aquests valors amb d’altres com el respecte a l’autoritat pública, la confiança en les institucions polítiques i la disciplina col·lectiva.
s’ha demostrat que la transparència i el rendiment de comptes democràtics no són en absolut incompatibles amb la gestió eficaç i eficient de la pandèmia Click To Tweet
Les democràcies asiàtiques com Corea del Sud o Taiwan han inclús concedit poders especials a les autoritats, com el seguiment obligatori de les persones infectades pel virus. Una mesura que ha despertat en canvi gran polèmica a Europa i Amèrica del Nord.
En aquest sentit, resulta particularment interessant notar el recolzament massiu dels ciutadans d’aquestes democràcies asiàtiques als líders que han pres mesures restrictives, com demostra la recent sonada victòria electoral del partit de govern a Corea del Sud. De fet, malgrat el virus, l’índex de participació fou en aquest país el més alt des del 1992.
El cas de Corea del Sud demostra particularment bé com una societat democràtica pot acceptar reduccions puntuals d’algunes llibertats individuals en nom del bé comú sense sacrificar els drets fonamentals.
En plena epidèmia internacional, els països que han aconseguit combinar tres elements, disciplina col·lectiva de la ciutadania (1), competència tècnica (2) i rendiment de comptes per part del govern (3) s’han convertit en l’exemple a seguir.
I d’aquests exemples en trobem no només entre els països asiàtics, sinó que són nombrosos els estats europeus, inclús grans com Alemanya o Polònia, que entren dins d’aquesta categoria.
Davant de tots ells, el model autoritari xinès ha patit la seva primera gran derrota. Una pèrdua de prestigi que no serà ni la darrera ni la més important, perquè el sistema no pot donar més de sí per més competents que siguin els seus dirigents.
