#Covid-19 – ante virum, nunc virum, post virum

Per Nadal tots vam celebrar les festes com si res. Al cap de pocs dies va sortir una notícia, lluny de nosaltres, que deia que hi havia un virus estrany per allà a una ciutat de la Xina. Per primera vegada vam sentir la paraula Wuhan, el nom de la ciutat on va sorgir el virus el 1 de desembre de 2019. Després ens vam aprendre el nom de Hubei, la província a la que pertany la ciutat.

A Europa tots vam continuar com si res, com si allò fos una cosa tan llunyana que no ens afectaria. Les notícies anaven donant senyals d’alerta però nosaltres seguíem amb les mateixes rutines. La Xina continuava estan molt lluny. Van tancar Wuhan a cal i canto, 11 milions de persones confinades! Aquí ens pensàvem que no n’hi havia per tant. Aquest xinos són uns exagerats! Al cap de pocs dies van tancar a cal i canto tota la província de Hubei: 60 milions de xinos confinats! Encara que és molta gent, amb 1.400 milions d’habitants que té la Xina, Wuhan és un 1% i Hubei un 4%. Aquí continuavem pensant que no era rés important…

Però el tema es va anar complicant: Corea, Japó, Singapur, Malasia, Taiwan, HongKong… tot el sudest asiàtic s’anava contaminant… I va saltar a l’Índia, a l’Iran… Fins que a finals de gener va arribar a Europa: França, Alemanya, Itàlia, Espanya… I als USA. I a Sudamérica. Avui tot el món està infectat!!

¿Com és possible que les autoritats no hagin parat l’expansió? ¿Com és possible que en un món amb tants tècnics, científics i biòlegs i amb una biotecnologia a l’abast de la mà, en un món tan “savi” sobre la vida, hagi pogut passar una cosa d’aquestes? ¿Qui és el culpable…? ¿D’ón ha sortit aquest maleït virus?

El 2015 Bill Gates ho va vaticinar en una conferència.

Estem preparant molta gent per una guerra nuclear, amb simulacres i entrenament de soldats per poder-los enviar a llocs amb situacions difícils, però no estem fent el mateix per parar epidèmies amb metges i infermers, no estem investigant, no els estem preparant per poder desembarcar a països amb epidèmies per tal que les aplaquin… La propera guerra no serà amb una bomba atòmica, serà amb un virus. Amb l’èbola no és que fallés el sistema, és que no teníem cap sistema. Va ser un fracàs mundial. Podria ser que la propera epidèmia sigui més devastaora que l’èbola. Tenim tota la ciència i la tecnologia i grans avenços en biologia. Tenim tots els instruments però no fem res.

A tot Espanya s’han anat reduïnt els ajuts a la sanitat, s’han anat reduïnt metges i hospitals i ara paguem les conseqüències. L’interès dels presidents Mas, Puigdemont i Torra per la sanitat ha estat nul. El setembre del 2018, quan la recuperació ja era notòria, els sanitaris, volien abordar sous, condicions laborals i llits hospitalaris però ningú de la Generalitat estava per la feina. Recordem que el 2011 hi havia a Catalunya 35.500 llits i el 2018 35.750: pocs més que set anys abans, en plena crisi.

Nunc virum

Ara ens trobem ofegats per la realitat de la situació que no volíem veure. Estem fent entre tots un curs accelerat de supervivència amb decisions diàries i canviants, a curt termini i amb efectes immeditats. Al món hi ha ara (perquè això canvia cada minut) 600.000 infectats, a Europa 250.000 i a Espanya 65.700. Dels morts -5.130 a Espanya- val més no parlar-ne i suposo que ningú sap la xifra exacta o no ens la volen dir per no espantar-nos. Quan això acabi, que acabarà, els que quedin per explicar-ho ja sabran les xifres.

Un fotimer d’empreses tancades, més d’1,5M d’expedients de regulació a data d’avui, reducció o cancel·lació de lloguers mentre duri l’estat d’alarma, no sabem com continuarà ni com ens en sortirem. La incertesa és total i cap pronòstic que realitzin serà fiable perquè encara que sabem com afrontar la no propagació del virus, no tenim ni antivirals ni vacunes per lluitar contra ell. 

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Estem afrontant una destrucció social, econòmica i anímica i fan falta mesures per fer desaparèixer la pandèmia i que deixi de morir gent. Sense empreses, sense llocs de treball, sense ingressos s’han de prendre mesures excepcionals. Tots estem involucrats. En una setmana hem canviat els hàbits, el comportament i les prioritats. Hem après a viure d’una altra manera, més lenta, de més convivència a dintre de casa, però amb la por al cos per si apareix el maleït covid-19 a casa nostra.

Tots ens fem la mateixa pregunta: per què? Què ha passat perquè succeeixi això? Hi ha un video d’un italià anònim que circula per les xarxes que ho explica d’una manera molt didàctica. Heus aquí algunes frases:

Hola, soc el covid-19. Perdoneu el poc preavís, però no he pogut avisar de quan arribaria.

Per què sóc aquí? Perquè estava cansat de veure com us agrediu en comptes d’ajudar-vos, de com us destruiu, de com tracteu el planeta, de com us parleu els uns als l’altres. Estava cansat dels abusos, de la vostra violència, de les guerres… Dels vostres conflictes interpersonals i dels vostres prejudicis. De la vostra superficialitat, de la vostra obsessiva cerca d’un nou vestit, d’un nou smartphone o d’un nou cotxe per aparentar…

El missatge que us vull enviar és simple: L’única cosa important a la que heu de dedicar totes les vostres energies d’ara endavant és simplement una: LA VIDA. La vostra i la de tothom.

Us he reclòs i aïllat, lluny dels pares, dels avis, dels fills i néts. Perquè entengueu quant n’és d’important una abraçada, el contacta humà, el diàleg, una encaixada de mans, una nit entre amics, una passejada, un sopar o córrer a l’aire lliure.

Sou tots iguals, no feu distincions entre vosaltres. Jo estic aquí de passada, però aquest sentit de proximitat i col·laboració que he creat entre vosaltres en poquíssim temps, haurà de durar per sempre.

Quan ho celebreu, jo ja hauré marxat, però recordeu de no ser millors persones només en la meva presència.

Adéu.

El covid-19 ens ha portat, a més, diferents formes de fer. Ara es traballa des de casa (teletreball), els metgen recepten des de casa (teleassistència), els concerts, teatre, cinema… ho veiem des de casa (abans ja ho vèiem, però ara és tot i per força), llegim des de casa… (ja es feia però no tant). La polució ha baixat en picat (sense avions, sense vaixells, sense cotxes…). I la pregunta que cal fer és: si així, en una situació excepcional funcionem bé, per què no continuar igual un cop hagi passat la pandèmia? Si molta gent treballés des de casa, no mantindríem la reducció dels agents contaminants? Penso que és un tema per pensar-hi.

I a més aquesta situació ha portat que “la imaginació al poder” s’hagi apoderat de molta gent. La prohibició de celebrar reunions, conferències, actes de culte, amb gent ha fet que tothom s’espavilés per poder arribar a molta gent.

En el camp de l’església els mossens davant la impossibilitat de celebrar la missa i sagraments en comptes de prendre’s aquest temps com unes vacances han despertat la seva creativitat i han envaït les xarxes socials amb més misses que mai, exposicions al santíssim, rosaris, via crucis… I ara, quan arribi la Setmana Santa trobarem totes les funcions a les xarxes. Han arribat a tot el món. No s’han adormit, continuen desperts. Inclús un mossèn de Mariland (USA) s’ha posat al carrer, davant la parròquia, per rebre la confessió dels feligresos sense baixar del cotxe. I s’ha posat un antifaç per respectar l’anonimat de la gent.

Sobre la Setmana Santa hi ha qui diu que no n’hi haurà. No és veritat, ha començat ja fa dies:

Molta gent, sense vestes, que dóna positiu del coronavirus, el personal sanitari pujant el Calvari de la pandèmia, Natzarens de bata blanca que es carreguen la creu del dolor, el Getsemaní dels científics i metges que suen sang i aigua per trobar un tractament… Jesús passa aquest any pels carrers en la gent que ha de treballar per fer arribar els aliments i els fàrmacs a tothom. Hi ha una gran corrua de Cirineus i Veròniques i Jesús cau a terra cada vegada que sentim les xifres dels morts. I la Passió continua amb corones d’espines, amb l’agonia per falta de respiradors i el rostre de la Dolorosa es reflecteix en tantes mares que sofreixen la mort d’éssers estimats.

Post virum

Aquest és el tema més preocupant. Què passarà quan hagi passat el virus? No ho sabem, però davant la greu situació personal, laboral i econòmica el tema no es resoldrà fàcilment. Farà falta que la gent es pugui guanyar la vida, que hi tornin a haver empreses, llocs de treball, botigues i mercats.

Pel que fa a nosaltres, els ciutadans supervivents afectats pels efectes del virus, deixarem de comprar coses inútils, es produirà un retorn a l’essencial, farem millor ús de el temps i aprendrem a valorar-lo com un bé escàs i preciós. El nostre paper consisteix a fer possible que aquesta transició sigui el menys accidentada possible en lloc d’un camp de ruïnes. Com més aviat posem en marxa aquesta estratègia, abans podrem sortir d’aquesta pandèmia i de la terrible crisi econòmica resultant.

Quan això s’acabi entrarem en una economia de guerra, és a dir, començar de zero, no continuarem l’activitat deixada fa dos mesos com si res no hagués passat. Els estats no voldran perdre autonomia i Europa no tindrà la unitat necessària. Els USA, acabada la II Guerra Mundial van idear el Pla Marshall, un ajut a tot Europa de 200.000M d’€ a valor d’avui. Però avui el futur d’Europa, amb uns països al sud endeutats fins al coll i d’altres al nord amb superàvit, depèn, com el 2008, una vegada més, del que faci o deixi fer Alemanya. Aquesta vegada, el nou pla Marshall depèn dels propis europeus. Però que no ens passi de llarg com l’anterior i ens tornem a quedar, només, amb la pel·lícula del Berlanga i haguem d’esperar, com l’altra vegada, que es recuperin les clases mitjanes europees i vinguin a redescobrir el sol d’Espanya.

Però pensem en els milions de persones afectades pels ERTES, pels ERES, per l’atur, pels acomiadaments, pels que no poden anar a treballar i no tenen cap benefici… Tothom podrá tornar a treballar l’endemà que tot hagi acabat? I les empreses i autònoms que tancaran? I les grans empreses que hauran de refer el teixit productiu, tornaran a contractar tota la gent? Estarem assistits igualment per la sanitat? Estem al començament de la Passió que ens tocarà viure aquest any. Perquè ningú ens explica què passa ara a la Xina: tots treballen una altra vegada?

Quan els hotels obrin hauran d’esperar que hi vagin clients, quan el ram tèxtil obri, haurà d’esperar que pugui fabricar i que la gent compri, quan les aerolínies obrin hauran d’esperar que la gent compri billets, la indústria de l’automoció, podrà vendre els cotxes que ara té en stock i en podrà fabricar de nous…? Tota l’activitat econòmica i social estarà parada. Això vol dir tornar a començar. I els ciutadans haurem après a passar amb menys coses, amb menys comoditats, amb menys necessitats, amb més senzillesa… I de moment, ni viatjarem tant, ni gastarem tant, ni ens crearem tantes necessitats.

És hora d’establir unes noves prioritats, és hora de deixar enrere els circs actuals on es mou una quantitat immoral de diners –futbol, GP, F1, JJ.OO., campionats del món de qualsevol cosa, grans convencions (s’ha vist que es poden fer des de casa), els shows de les passarel·les…–, és hora de fer caure els actuals ídols del pedestal (futbolistes, pilots, actors de cinema, esportistes d'”elit”…) i cercar-ne de nous entre la gent que ara hem descobert, entre la gent que hem vist com arrisca la vida pels demés fins a donar la pròpia.

Els estats s’han de posar les piles en la inversió, en investigació biotecnològica i en la dotació de recursos en l’atenció sanitària. És hora que els estats deixin els pressupostos militars de guerra, que són per destruir, i dediquin els recursos a la recerca de mitjans que ens puguin sanar en situacions com l’actual. Si entre tots no fem aquesta catarsi, quan torni un altre virus, que tornarà, tornarem a caure en el mateix parany. 

Després del covid-19 ha de néixer una nova mentalitat. Hem de deixar de pensar d’un en un per pensar entre tots, ajudar els països pobres per tal que tinguin un sistema de salut fort, formar els metges i sanitaris perquè puguin actuar com els militars: capaços de desplaçar-se on faci falta en un obrir i tancar d’ulls, per tal de tenir un sistema de resposta eficaç ja que tenim tota la ciència i la tecnologia: tenim tots els instruments però no fem res!

A nosaltres, els ciutadans del carrer, el que hem de fer ara és obeir les indicacions de les autoritats, esperar que els polítics prenguin les mesures adequades, ara i després, i demanar al Déu del cel que ens ajudi en aquest mal pas, que s’acabi el més aviat possible aquest temps de prova.

Mes informació ESPECIAL CORONAVIRUS

Estem fent entre tots un curs accelerat de supervivència amb decisions diàries i canviants, a curt termini i amb efectes immeditats Click To Tweet

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú