Collboni PSC

Collboni deixa el govern municipal. Però, el PSC continua?

Si la cimera francoespanyola celebrada fa poc a Barcelona ens oferia una imatge retorçada del que alguns entenen com a política, amb un Aragonès saludant als presidents, per bona educació d’amfitrió, un títol que ell mateix es concedeix, però ni Sánchez ni Macron li van reconèixer.

Aquest fet gentil venia seguit del lleig d’anar-se’n per no sentir els himnes d’Espanya i de França, amb una ofensa innecessària perquè en principi la independència de Catalunya no tindria per què estar renyida amb el respecte als símbols dels altres països.

Si a tot això se li afegeix que en el mateix instant Junqueras es manifestava contra la reunió a la qual Aragonès feia el rendez vous, si tot això ja semblava grotesc, ara ve Collboni i ho millora.

El primer tinent alcalde de Barcelona ha anunciat, a 4 mesos de les eleccions, que abandona el govern municipal del qual ha estat un destacat responsable per a, paraules textuals seves, passar a “liderar la majoria del canvi”. És a dir, deixa de ser tinent alcalde perquè vol encapçalar una alternativa, això és el canvi a la política que ell, junt amb Ada Colau, ha estat duent a terme durant més de 3 anys i mig.

És un triple salt mortal i si li funciona electoralment voldrà dir que una part no petita dels ciutadans de Barcelona són capaços d’empassar-se paraigües oberts. Perquè la presència de Collboni al govern municipal ha estat contumaç perquè ja va formar part del primer consistori presidit per Colau. Va durar un any i mig, i no ho va deixar ell sinó que el van fer fora.

Malgrat aquest menyspreu, després no va tenir inconvenients en tornar-hi com a primer tinent alcalde i donar suport a totes les polítiques municipals que se li han acudit a Colau, superilles i tramvia per la Diagonal inclosos.

Només cal comparar la mansuetud de Collboni i el PSC en el govern municipal amb els comportaments d’altres socis com UP en el govern de Madrid i JxCat a la Generalitat com per constatar que els socialistes catalans s’han plegat de manera absoluta durant aquest temps a la voluntat de Colau.

I ara Collboni surt i es vol presentar com a alternativa al que ell mateix ha contribuït a fer?

A més no queda encara clar què farà la resta del govern en el qual a hores d’ara continuen participant els socialistes. El lògic és que tots abandonin el govern, perquè si no encara l’escenari seria més anormal. El líder fora, fent alternativa, i el partit dintre. Veurem què passa.

Es diu que aquesta decisió de Collboni és conseqüència de la presentació de Trias perquè l’electorat més de centre que Collboni conreava ara pot tenir un altre protagonista. Pot ser una explicació, però és ben estranya perquè ni el PSC ni Collboni tenen res d’opció de centre, sinó que formen part del més pur radicalisme de la progressia política, a no ser que es confongui ser de centre en fer la gara-gara a les forces econòmiques, sense que això es concreti en res, més enllà d’un exercici de simpatia buit de repercussions polítiques.

Cal subratllar que el PSC participa de la responsabilitat, ministre i exministre inclosos, de la legislació radical de Sánchez. És corresponsable de la llei del “Sí és sí”, de l’eutanàsia, del suïcidi assistit en plena onada de suïcidis, de la llei Celaá sobre l’ensenyament que liquida els drets dels pares i ofega a l’escola concertada, alhora que instaura una metodologia que s’acosta molt a l’aprovat general i per sistema.

Són les lleis que han liquidat la pàtria potestat, com en el cas de la llei de protecció de menors, la de l’educació sexual a l’escola, la de l’avortament, que a més ara es presenta sense període de reflexió i sense informació sobre les alternatives. És corresponsable de la llei de famílies, que liquida les famílies nombroses de tota consideració legal i estableix ¡16 models de família!, tot els que se’ls hi han acudit menys el de la família natural, la més abundant de lluny en termes estadístics.

El PSC és l’aliat incondicional d’UP, un partit comunista de Díaz, de Colau i si cal també d’ERC.

És evident que tot això no defineix un partit de centre ni d’ordre, sinó tot el contrari, i creure-s’ho és un somni de la raó, que en tot cas tenia una certa justificació en les llunyanes èpoques de Felipe González, Narcís Serra i Pasqual Maragall. Avui tot això ha passat a la història.

Ni el PSC és de centre ni Collboni té credibilitat.

El lògic és que tots abandonin el govern, perquè si no encara l'escenari seria més anormal. El líder fora, fent alternativa, i el partit dintre Click To Tweet

Després de la manifestació independentista d'ahir dijous 19 de gener, creieu que el procés està acabat tal com afirma Sánchez?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.