És evident que a hores d’ara Colau només pot guanyar si es donen dues condicions. La primera i més important, que hi hagi una gran abstenció, que punt amunt punt avall, la meitat dels barcelonins es desentenguin de la sort de l’Ajuntament. Aquesta seria la gran fortuna de Colau. L’altra condició està molt lligada a l’anterior, que regni la desesperança perquè no es vegin alternatives clares. Cal recordar que una actitud de desesperançada realment només neix no perquè faci el bé, sinó perquè sobreabunda el mal. Cal dir que Colau s’esforça a desesperar els ciutadans de Barcelona i acumula fets en aquest sentit.

Un fet ben escandalós és la pressa que li ha entrat per tirar endavant els nous eixos verds de l’Eixample i de fer-ho en condicions que clarament no respecten la legalitat. No es poden presentar aquestes importants modificacions com si es tractessin d’unes obres senzilles a la via pública perquè alteraran la circulació i l’activitat de tot l’Eixample, i en conseqüència del conjunt de la ciutat. El procediment exigeix clarament una modificació del pla metropolità.

Aquesta ha estat la raó que ha portat a la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona i Lleida a demanar al jutge que suspengui els acords de la comissió de govern de l’Ajuntament de Barcelona de 25 de maig, que van aprovar els eixos verds i les noves places que formen part del pla de la superilla de Barcelona. Es tracta d’una modificació del planejament vigent sense cap mena de dubte i no d’una simple urbanització que és el que intenta Ada Colau, volent fer passar bou per vaca grossa.

Per si no n’hi hagués prou, la mateixa pressa té en relació amb el tramvia. Unes obres que estan castigant també durament la dreta de l’Eixample i dificultant encara més l’accés al centre de la ciutat.

Colau veu com es torna a reiniciar la guerra de les terrasses. Ha tingut un any i mig des de la covid per endreçar l’anarquia que s’ha produït en aquest àmbit i no només no ha fet res de tangible –discursos i projectes els que es vulguin-, sinó que a més ha contribuït al fet que creixés el desordre. Cada vegada més l’ocupació de l’espai públic és creixent.

Progressivament, però això sempre porta temps, la justícia ressitua les decisions municipals que són un abús. És el cas de la taxa addicional de residus que va implantar Colau el 2020 en plena pandèmia. La raó per la qual la sentència del TSJC, no li és favorable,  és que la implantació de la taxa resulta excessivament genèrica i no fa possible conèixer “quin és el criteri seguit per calcular l’import de les quotes corresponents a les diferents categories”. En definitiva, és una taxa arbitrària. Una pràctica que prohibeix la Constitució en el seu article 9.3. En realitat el que havia de fer Colau era justificar cada cost i donar a conèixer el criteri utilitzat per calcular la quota, de manera que quan es fes verificar la raonabilitat, la distribució del cost entre els usuaris.

La bufetada a l’abús recaptatori de Colau és encara més gran si es considera que l’agent que ha preservat els drets dels barcelonins no és cap associació de veïns, sinó l’Aigües de Barcelona. Que una entitat privada li esmeni la plana a l’arbitrarietat municipal és ben gruixut i diu molt poc del criteri que ens donava.

Per si tot això fos poc, el baròmetre que periòdicament realitza el RACC sobre les bicicletes, i va per la 4a edició, aporta unes informacions que obliguen a reconsiderar seriosament el model implantat per Colau. Un dels aspectes que crida l’atenció és el baix ús d’una part d’aquests carrils. Per exemple, el de Ganduxer a l’encreuament de Via Augusta i Vila Arrufat només hi circulen 43 bicicletes per hora. Al de París amb Muntaner i Aribau, 96 i el de Creu Coberta amb l’Hospitalet de Llobregat, només 65. Amb aquestes freqüències de pas resulta injustificable l’ocupació de sol viari que es produeix.

De fet, molt pocs carrils superen els 200 vehicles per hora. Són només el cas del Paral·lel i el de Diagonal entre el Passeig de Sant Joan i el Passeig de Gràcia. El mite de la bicicleta ha comportat l’externalització d’una sèrie de costos que paguem d’una manera o altra tots els ciutadans bé amb disfuncions sobre la circulació, bé sigui amb costos directes, cas de l’extraordinària subvenció que rep el Bicing.

La segona reconsideració que cal fer és que la bicicleta no retira cotxes de la circulació. Només un 9% han passat del vehicle a motor a les dues rodes. A qui li ha tret viatgers és a l’autobús. El 50% d’usuaris de la bicicleta que abans feien servir aquest sistema de transport públic. Aquesta reducció la conseqüència que té és fer créixer el dèficit de tarifa. L’altra font que alimenta a l’usuari de la bicicleta és la gent que camina. Un 22% ho han deixat de fer i tampoc és una bona notícia, perquè es tracta de desplaçaments relativament curts que generen un benefici per a la persona si es fan a peu, però que gairebé no tenen significació d’aquest tipus si es desplacen en bicicleta.

Un fracàs del model existent és que amb el pas dels anys a mesura que han augmentat els carrils bici s’ha multiplicat la sensació de vulnerabilitat per part dels que l’utilitzen. Si el 2018 només una tercera part manifestava aquest neguit quan circulava per Barcelona, ara la xifra pràcticament s’ha doblat: el 65% se senten vulnerables. I aquesta inseguretat té com a primera causa, no el vehicle privat que ocupa un lloc secundari, sinó el patinet. El 75% de les persones que assenyalen la font de la seva inseguretat indiquen que la causa és el patinet.

Per tant, en el model Colau es produeix un conflicte clar entre els dos mitjans als quals l’Ajuntament els hi atorga prioritat i s’han convertit en els reis dels nostres carrers: la bicicleta i el patinet. Una xifra pràcticament idèntica assenyala l’autobús com a gran responsable de sentir-se insegur pels que usen la bicicleta. I vet aquí que Ada Colau ha introduït els carrils compartits amb aquell sistema de transport públic. És el cas més polèmic de la transformació que s’està duent a terme a la Via Laietana, i que ja existeix en l’eix Creu Coberta i Carretera de Sants.

La immensa majoria d’usuaris se senten insatisfets, però Colau no només no els hi fa cas sinó que els hi atorga més de la mateixa medicina. Com els ciutadans de la ciutat no s’han de sentir frustrats i desesperançats si els cotxes són perseguits i expulsats, si l’ocupació de l’espai per part de molts carrils bici no està justificada i els usuaris de les dues rodes manifesten una inseguretat creixent a l’hora de circular, en lloc d’experimentar una millora pels nous carrils, si es fan carrils mixtos com els del bus amb la bicicleta i si malgrat tot això els factors que veuen més perillosos per a la seva integritat per part dels que pedalen són precisament els patinets que circulen amb butlla per la ciutat i els mateixos autobusos?

És un embolic formidable que deixa insatisfet tothom. Per tot plegat, en unes eleccions de participació normal Colau no pot guanyar. Només si esdevenen uns comicis en els quals només voten els “fans” de l’actual alcaldessa té algunes possibilitats.

Malgrat el que diu l'enquesta municipal, creus que Colau tornarà a guanyar les eleccions?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.