Colau ha anat desplaçant al llarg del seu segon mandat l’eix inicial que posava sobretot l’accent en l’habitatge i en la contaminació.
Els migrats resultats assolits en el que era la seva bandera, la lentitud amb que l’Ajuntament actua en el terreny habitacional ha fet emergir cada vegada amb més força el tema de la contaminació fins a arribar a presentar-la amb rivets de criminalització, i fent responsable d’aquesta mala situació als cotxes que circulen per la ciutat.
A partir d’aquesta bandera s’ha desenvolupat el plantejament de transformar tot l’eixample en superilles, restringint la seva capacitat d’admissió de vehicles a una tercera part de l’actual, almenys com a propòsit.
La primera línia de front d’aquesta actuació ha estat el desgavellat urbanisme tàctic que ha omplert els carrers de coloraines que desorienten i que faciliten la perillosa confusió entre vianants, bicicletes i patinets, i aboquen pilons de formigó als nostres carrers.
A més, vol introduir una línia tan fora de joc com és el tramvia en una de les parts més denses de Barcelona, la Diagonal. I tot això es vol fer sense un replantejament global del sistema de transport. Tot es basa a fer la vida impossible al cotxe, i a més aplicant-ho en un període de crisi econòmica com fa molts anys, de fet fins a la fi de la Guerra Civil, que no patia Barcelona.
Tot aquest gran desordre conceptual es justifica en un únic punt: la perillosa contaminació de la ciutat. Però, vés per on, ara resulta que l’estudi publicat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que nominalment presideix Ada Colau, assenyala que el problema és tot un altre.
Es tracta d’un estudi sobre la contaminació a l’AMB i que en termes resumits diu que la conurbació emet 13 milions de tones de CO2 anualment i d’aquestes només 3,4 es generen a Barcelona, és a dir, menys del 25%.
L’estudi també assenyala que la incidència de la ciutat és comparativament petita perquè en relació amb la població que té el seu impacte contaminant hauria de ser del doble. Per tant, el problema de la contaminació de la ciutat en primeríssim terme no rau en l’activitat que es realitza en els seus reduïts límits, que en comparació queda ben situada, sinó en el conjunt de la mobilitat i activitat metropolitana. I com l’atmosfera no té fronteres, encara que es redueixi més el restringit tràfic de la ciutat, la contaminació la continuarà envaint perquè la font principal està situada en tot el seu gran entorn metropolità.
La conseqüència és òbvia: si es vol lluitar contra la contaminació, només és possible fer-ho des d’un plantejament a escala de l’AMB, cosa que està plenament a mans d’Ada Colau perquè és ella la primera responsable política d’aquest organisme, que sota la seva presidència du una vida aletargada perquè la nostra alcaldessa no té una visió que vagi més enllà dels estrictes límits municipals de Barcelona.
Es veu clarament, per tant, que tot l’artifici i discurs municipal està muntat sobre una construcció falsa que condueix a un doble fracàs. El primer pel que fa a allò que vol evitar, la contaminació. I el segon per les condicions econòmiques i de vida dels barcelonins, als quals perjudica amb les seves cabòries.
D’altra banda la contaminació sectorial revela que s’ha produït una disminució del total de tones de CO2, des del 2005, passant de 19,6 milions als 13 milions actuals. Aquesta reducció ha estat generalitzada, excepte en el capítol de l’aeroport que ha enregistrat un gran creixement de l’ordre del 77% fins al 2018 i del port de Barcelona en un 10%. Increments extraordinàriament importants si es considera que la reducció del conjunt ha estat del 33,5%.
De fet, actuar sobre l’AMB, atenint-nos a la importància de cada sector contaminant, vol dir una acció sobre el transport que és el número u, però ja en segon terme sobre els serveis, el port i l’aeroport i l’activitat domèstica, per aquest ordre.
Aquesta és la resposta al problema de la contaminació d’acord amb les dades de la mateixa AMB i no les dèries ideològiques que postula Ada Colau.
Loading ...
