Miquel Costa i Llobera és, sense cap mena de dubte, un dels mestres de la poesia catalana. Va néixer a Pollença, a l’illa de Mallorca, el 1854 i va morir a la ciutat de Mallorca l’octubre de 1922. Per tant, l’any que ha transcorregut era el del seu centenari. Va morir a la trona mentre predicava el panegíric de Santa Teresa de Jesús, perquè Costa i Llobera era, a més d’un gran poeta, sacerdot.
Per a Antoni Rubió i Lluch el poeta mallorquí era un “romàntic del classicisme” i un clàssic del romanticisme. El seu coneixement dels clàssics i el seu domini de la llengua catalana no només el va fer brillar a la seva època sinó que ha sigut fonament del desenvolupament lingüístic i poètic posterior.
Una de les seves obres més importants, la que sobretot li va donar el relleu inicial a Catalunya, va ser Horacianes on demostrava el seu domini dels clàssics, especialment d’Horaci i Virgili. Va pronunciar el discurs inaugural dels Jocs Florals de Barcelona del 1906 i va intervenir en el Congrés Internacional de Llengua Catalana.
Els seus textos van superar el to de la Renaixença i els tòpics que portaven els Jocs Florals i té en el seu haver, a més de la producció literària, tres aportacions clau: un referent per a les futures generacions d’escriptors de les Illes Balears, un fonament per a la poesia catalana i un element decisiu per la unitat de la llengua més enllà de les divisions regionals.
La seva tasca té elements visibles de reconeixement. Per exemple, la muntanya de Montjuïc a Barcelona i els jardins Costa i Llobera, així com un jardí botànic. Té lògica perquè en un dels camps en el qual va excel·lir va ser el de la descripció del paisatge. El Pi de Formentor (1875) n’és un exemple entre els molts que Costa i Llobera aporta com a gran descriptor del paisatge mediterrani.
L’altra gran dimensió de la seva poesia és la religiosa, cosa lògica tractant-se d’un sacerdot.
També hi ha diverses escoles i instituts que han pres el seu nom per designar-se, i la coneguda cantant mallorquina Maria del Mar Bonet ha interpretat alguns dels seus poemes, com p. ex. el ja citat Pi de Formentor, entre d’altres.
Amb aquest currículum tan extraordinari és ben estrany que la Generalitat hagi deixat passar el seu centenari en el més absolut dels silencis.
Cal preguntar-se de què serveix un departament de Cultura que ignora les grans aportacions i les deixa sense recordança. Un país sense memòria és un país sense identitat, i això és molt greu per a Catalunya.
Com es pot explicar aquesta mancança? És perquè potser Costa i Llobera ha estat proclamat per l’església servent de Déu? O potser perquè està en procés de beatificació? És que la Generalitat recorda la nostra història no en funció d’allò que importa i és positiu, sinó del seu criteri ideològic sobre la persona?
Aquest oblit i aquesta discriminació per la naturalesa i l’excel·lència sacerdotal de Miquel Costa i Llobera és un escàndol i requereix, per part de la Generalitat, una reparació si no vol aprofundir encara més en una actitud sectària.
I mentre la Generalitat no rectifiqui Converses a Catalunya farà el seu homenatge al gran poeta mallorquí i català.
Amb aquest currículum tan extraordinari és ben estrany que la Generalitat hagi deixat passar el seu centenari en el més absolut dels silencis Click To Tweet
Loading ...
