El nostre homenatge al centenari no celebrat de Costa i Llobera (1): A Horaci

 

Príncep afable de la docta lira,

mestre y custodi de la forma bella,

tu qui cenyires de llorer y murta

doble corona:

 

ara toléra que una mà atrevida

passi a mon poble la qu’ab tal fortuna

tu trasportares al solar de Roma

cítara grega.

 

Aspra y’ ferrenya sonarà en ses cordes

fines la llengua de ma patria dura;

mes també noble hi sonarà: ma patria

filla es de Roma.

 

Filla de Roma per la sanch, pel geni,

clara y robusta com sa mare antiga,

guarda en ses terres per llevor de gloria

cendra romana.

 

Sí: dins sa terra’l cavador atònit

òssos y marbres y joyells hi troba,

armes, monedes y penons qu’ostentan

l’àguila augusta.

 

Bella ma patria es ademés. Viuría

sens anyoransa la divina Musa

dins exa terra que cenyeix la blava

mar de Sirenes.

 

Illa es galana, ahont el sol de Grecia

brilla puríssim, y d’ardenta sava

pròdich, li dona ab lo rahim alegre

l’àtica oliva.

 

Déxa, donchs, ara que dins ella evoqui

clàssiques formes, y l’antiga Musa,

just ab sos propis ornaments, ma patria

veja somriure.

 

Ara que folla l’invocada Furia,

febre als poetes inspirant, ungleja

l’harpa plorosa, y entre fanch destila

fonts d’amargura,

 

oh! còm anyora mon afany les clares,

dolses fontanes del Parnàs helènich!…

Mestre, ab ta bella, cisellada copa,

déxamhi beure.

 

Déxa que tasti la sabor antiga

qu’omple tes odes y dins elles dura,

com un vi ranci de Falern que guardan

àmfores belles.

 

Nèctar poètich ab que’l cor s’anima,

febre y deliris d’embriach no dona;

dona la calma del Olimp, la sana

forsa tranquila.

 

Qui de tal nèctar troba’l gust, no cerca

l’or, ni les armes, ni’l domini frèvol:

l’art es sa vida, qu’entre goigs ò penes

guarda segura.

 

Ah! púgin altres a palaus que habitan

grogues les ansies ab l’afany hidròpich,

negres insomnis qu’en un llit de plomes

posan espines.

 

Vàjan al fòrum, hont febrosa turba

crida y s’empayta disputant la presa

que la Fortuna dins la pols humana

llansa per riure.

 

Puga jo, a l’ombra del natiu boscatge,

seny y bellesa agermanar ¡oh artista!

seny y bellesa qu’ab ta lira forman

digna aliansa.

 

Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,

guía la dansa de gentils estrofes,

tal com Silenus, el vell gris, guiava

dansa de nimfes.

 

Elles ben àgils y formant corona

donan al ritme la lleugera planta:

riuen les Gracies, y se sent l’efluvi

d’alta ambrosía.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.