Si volguéssim donar una versió lleugerament esbiaixada de la situació, podríem dir que les dades sobre la seguretat a Catalunya són millors que la percepció que té la població. Formulat així estaríem expressant una realitat més convenient al poder polític, que no l’altra realitat que és que hi ha territoris i tota una tipologia de delictes, precisament aquells que generen més alarma, que creixen.
D’acord amb les dades del ministeri de l’Interior, comparant el primer semestre del 2023 amb la mitjana del període 2016-2022 (que no considera el 2020 i el 2021 per l’anomalia generada per la covid) podem constatar que a la zona amb major delictes de Catalunya, si bé això cal matisar-ho, que és Barcelona, no s’ha produït un increment de la delinqüència. Més aviat s’ha reduït amb un valor ínfim, el 0,6%.
En conjunt Catalunya i Madrid són, per darrere les Balears, els territoris amb més delictes per 1.000 habitants, amb valors que se situen respectivament en 36,3, 36,75 i 39,57. I és en aquest context que Barcelona és la que presenta en el marc de Catalunya una taxa de delictes lleugerament més alta, de 37,03, però pràcticament la mateixa que la de Girona. Aquí la diferència sensible es dona amb Lleida, perquè només registra 23,81 delictes per cada 1.000 habitants.
Però aquestes xifres cal posar-les en context. Primer, perquè estem parlant de delictes sense discriminar, on abunden els furts i els robatoris sense violència que són motiu d’una alarma social modesta, almenys fins que no depassen una determinada massa crítica. El segon factor és que la majoria dels delictes, sobretot els lleus, com els citats en la frase anterior, no es denuncien. Per tant, hi ha una dimensió oculta que si és molt gran pressiona sobre l’estat d’opinió de la gent, malgrat que no aparegui a les estadístiques. Un tercer factor és que aquest escàs creixement o fins i tot decreixement del delicte, té excepcions. Per exemple, a L’Hospitalet de Llobregat ha augmentat un 18,5 i és la segona ciutat de Catalunya en dimensió i també en delictes per cada 1.000 habitants el primer semestre del 2023.
De gener a juny d’enguany, a la capital catalana s’han produït 80.755 delictes i aquesta xifra ja dona una idea de l’amplitud del fenomen. La combinació de ser una gran ciutat i un turisme massiu té conseqüències sobre les condicions de seguretat.
Les infraccions penals de tota mena a Catalunya el segon trimestre d’enguany han assolit la xifra de 243.452. La xifra més alta com a mínim de l’última dècada i aquest no és un bon indicador. Malgrat que els homicidis afortunadament no són una característica de la nostra criminalitat, també en el segon semestre de l’any es va enregistrar una xifra important, en comparació al període anterior, 36 homicidis i assassinats, la segona magnitud més alta d’aquesta dècada.
El que sí que ha disminuït en relació amb l’inici el 2012, són els robatoris amb violència. Hem passat dels més de 15.000 en aquell any (segon trimestre) als 11.782 del segon trimestre actual, si bé la tendència és a augmentar. També s’ha experimentat una reducció en els robatoris a domicili en relació amb el període àlgid que es va donar entre el 2016 i el 2019, si bé la tendència també marca un repunt a l’alça.
I on les xifres són plenament dolentes, tant en valors absoluts com en tendència, és en el tràfic de drogues, que creix ininterrompudament al llarg d’aquesta dècada i ha passat de les 958 infraccions el 2012 a les 2.210 de l’actualitat. Aquí cal fer un subratllat. Catalunya té problema greu en tràfic de drogues i va a més. I si no s’hi posa remei, el fantasma holandès planeja sobre la nostra societat. Aquest fenomen delictiu és provocat per la convergència de dos fets diferents. Un, el conreu i tràfic de marihuana. Les explotacions d’aquesta planta a les zones urbanes i rurals creix, dona peu a un negoci en augment i també a enfrontaments cada vegada més violents entre grups. El segon factor és el desplaçament del tràfic d’haixix des de les costes d’Andalusia cap a les costes catalanes per la pressió que les forces policials desenvolupen en aquell territori.
Junt amb les drogues, sens dubte hi ha tres tipus de delicte que estan en l’alça en el nostre cas i que generen una gran alarma. Un és l’augment de baralles i apunyalaments que impliquen sobretot a població jove. Ara mateix hi ha hagut una manifestació molt nodrida a Manresa protestant pels diferents tipus d’aldarulls violents que generen danys a botigues i generen un gran clima d’inseguretat. En el cas de la ciutat de la Catalunya central es van concentrar 2.000 persones que és una magnitud notable per la dimensió d’aquella població.
Cal dir que el registre d’aquest tipus de delictes és molt incomplert perquè només els recull quan hi ha intervenció policial o denúncies, però de cap manera les estadístiques registren els continuats incidents que cada cap de setmana es produeixen a Barcelona i altres poblacions i sobretot a les sortides de les discoteques.
Aquí s’està incubant un segon problema molt notable perquè combina joventut, certa presència en alguns casos de joves immigrants, qüestió que es va accentuant pel fet que els menors estrangers reincideixen més amb una taxa del 32,7%, i perquè els enfrontaments cada vegada tendeixen a ser més nombrosos i violents.
Hi ha un error important que no és només de seguretat en la forma que la nostra societat educa la joventut o almenys a una bona part d’aquesta.
Finalment, el tercer factor d’alarma pel creixement dels delictes, junt amb la droga i les baralles i apunyalaments, són les agressions sexuals. Entre gener i setembre del 2021 les violacions van créixer un 30,6% i els delictes contra la indemnitat sexual un 26,5%. La ciutat de Barcelona, que ha tingut durant 8 anys una gestió hiperfeminista de l’alcaldia, és al mateix temps la ciutat que registra un major nombre i creixement d’aquest tipus de delictes.
I aquí l’interrogant també plana sobre el tema. Per què creix tant la violència sexual, si les sancions penals són cada vegada més dures, els mitjans policials i judicials cada vegada més grans, i la pressió mediàtica i política que es realitza contra aquest tipus de delicte no té parangó amb cap més? Què falla en tot això que superen els resultats contraris als que la lògica faria pensar quan es dedica tanta atenció i mitjans a combatre el problema? La societat no pot viure d’esquena a aquestes tres realitats i menys encara als interrogants que algunes d’elles produeixen.
Loading ...
