En l’exploració sobre els futurs de Catalunya (Els futurs de Catalunya (1). Quina és la nostra elecció? i Els futurs de Catalunya (2). Què hem après del nostre passat, si és que n’hem après res?) és necessària una mirada enrere per extreure ensenyances de la nostra pròpia història.
Sempre ho hem fet així i ens ha anat bé, fins que el pas del temps i una creixent pèrdua de memòria —agreujada per la velocitat del nostre temps— ens condueixen altra vegada a xocar contra parets que sabíem que existien o a incórrer en alguns dels vicis col·lectius.
Del passat hem observat algunes de les ruptures històriques més importants, però sens dubte, per proximitat i magnitud, les dues més transcendents es donen als segles XVIII i XX.
La tercera gran ruptura, aquesta sí decisiva, és la de 1714-1716.
Amb la derrota a la Guerra de Successió i els decrets de Nova Planta, Catalunya perd les seves institucions polítiques pròpies i entra en un marc centralista que liquida el seu autogovern històric. Des d’aleshores, el problema català ja no serà “com construir l’Estat”, sinó com sobreviure nacionalment sense Estat.
El 1714 transforma la nació política en nació social. Aquesta és la ruptura estructural decisiva.
La derrota a la Guerra de Successió i la Nova Planta no destrueixen la catalanitat, però sí que substitueixen la via política per la via social. Des d’aleshores, Catalunya fa una cosa excepcional a Europa: sobreviure com a nació sense Estat a través de la societat civil, l’economia, la llengua, la família i l’associacionisme.
Aquesta és la matriu de la seva resiliència. Per això la Renaixença no és una anomalia romàntica, sinó la continuació lògica d’un país que havia traslladat la sobirania simbòlica a la societat.
Si 1714 va significar la desarticulació politico-institucional de la Catalunya històrica, el primer franquisme representa una altra mena de ruptura: la desarticulació cultural, lingüística, associativa i dirigent de la Catalunya contemporània.
El 1714 liquida l’arquitectura constitucional pròpia; el 1939 intenta alterar la matriu social i moral que havia permès la seva reaparició moderna.
Els seus efectes principals sobre el cicle català serien quatre:
- decapitació de les elits de continuïtat;
- exili, depuració, silenci forçat o mort de bona part de dirigents polítics i intel·lectuals;
- magisteri de catalanitat del teixit catòlic;
- existència d’un empresariat amb consciència de país.
El franquisme trenca, per una banda, la transmissió generacional del projecte català i, alhora, reconfigura un teixit nou que, sense oblidar el passat, queda ben assentat en la cultura de la seva època. Es produeix una repressió de la llengua com a infraestructura social, i la conseqüència és que la llengua deixa de ser només cultura per passar a ser espai de resistència privada.
Això genera una anomalia: la nació cultural sobreviu, però ho fa sense normalitat pública. Es produeix també una gran transformació demogràfica accelerada. La gran immigració dels anys cinquanta i seixanta, motor essencial del creixement econòmic, coincideix amb un règim que impedeix l’articulació cívica catalana de la nova població.
Aquest és un punt crucial del cicle llarg: la Catalunya moderna creix molt, però ho fa en condicions polítiques que dificulten la seva integració narrativa i simbòlica.
Es produeix una clara substitució del conflicte polític per l’èxit econòmic: el desenvolupament industrial dels anys seixanta crea prosperitat i ascensor social, però també introdueix una nova lògica, segons la qual la legitimitat del sistema passa de la identitat al benestar. Aquesta substitució tindrà conseqüències profundes en la Catalunya posterior. El mateix pujolisme, doctrina de la refeta i de l’autogovern, assumeix plenament aquesta conseqüència.
Malgrat tot, hi ha una reconstrucció subterrània.
És durant el tardofranquisme quan reapareixen forts elements de refeta: l’Església a Catalunya actua com a refugi de la catalanitat i dels seus moviments culturals, i més enllà, d’idees democràtiques comunes a l’Europa de l’època. També ho fan l’associacionisme —expressió d’un gran i diferencial capital social—, l’escola i la llengua en formes informals; no, òbviament, l’escola pública ni l’administració, que actuen en sentit contrari.
El franquisme no només interromp el cicle: prepara involuntàriament la base de la reconstrucció democràtica.
I aquí apareix la singularitat catalana: després de 1714, Catalunya no desapareix. Recompon poder econòmic, xarxes socials, llengua, cultura i capacitat associativa. És a dir, fa una cosa excepcional: manté una vida nacional intensa sense sobirania política. La Renaixença i el catalanisme posterior expressen justament això: una renacionalització cultural i política que no neix d’un Estat, sinó de la societat. El cas català és, en aquest sentit, un cas clàssic de revitalització lingüística i cultural amb traducció política.
Catalunya va suportar aquella destrucció perquè la seva continuïtat no depenia només de l’Estat ni de les institucions formals, sinó d’un ecosistema dens de capital social, llengua, Església, família, economia productiva i memòria subterrània. No va sobreviure “malgrat” la destrucció, sinó perquè tenia múltiples dipòsits de continuïtat.
I aquesta és la consideració que cal fer en relació amb el nostre temps: el dipòsit de continuïtat continua ple?
