És difícil estudiar la dinàmica històrica de les societats i les nacions sense considerar la seva tradició moral i la seva caracterització cultural, entesa, sobretot, a través de la llengua i la cultura, i, de manera més secundària, pels costums i les pràctiques consuetudinàries, sovint formalitzades en el dret propi o en les tradicions.
Què és Catalunya com a comunitat present lligada a una història?
Catalunya no és tant una “nació en declivi” com una nació històrica amb una construcció estatal interrompuda, posteriorment substituïda per una llarga supervivència cultural, econòmica i institucional —encara que parcial. No és exactament un estat-nació fracassat, sinó una comunitat amb tres grans frustracions de sobirania i amb una capacitat notable de persistència social.
La fase actual no apunta tant a un col·lapse terminal com a un risc de desnacionalització progressiva: es manté el nom, la memòria i certes institucions, però s’afebleixen els mecanismes que reproduïen la catalanitat com a fet social majoritari. Això pot conduir a la pèrdua d’una consciència prou estesa de la “voluntat de ser”, sovint desqualificada pels seus crítics com una ficció metafísica —probablement perquè no l’han viscuda encarnada en la seva gent. Però la voluntat de ser és, sobretot, una experiència vital i una pràctica: res més lluny d’una metafísica en el seu sentit pejoratiu.
Diversos autors ajuden a interpretar la nostra trajectòria històrica.
Entre els que han analitzat l’ascens i el declivi dels pobles, tres resulten especialment útils. Charles Tilly permet entendre la formació dels estats com el resultat de la concentració de coerció, fiscalitat i guerra. Peter Turchin hi afegeix la importància de la solidaritat col·lectiva en les dinàmiques històriques. D’altra banda, Acemoglu i Robinson expliquen com la prosperitat i la persistència depenen de la qualitat de les institucions. Per al cas català, cal afegir-hi Vicens Vives i la tradició historiogràfica que defineix Catalunya com un país de “redós” i de “passadís”: capaç d’integrar fluxos, però vulnerable si no disposa d’un centre polític, cultural i familiar prou sòlid.
El primer punt clau és aquest: la frustració decisiva no es pot situar el 1137. La unió dinàstica amb Aragó no va liquidar Catalunya; al contrari, durant els segles XIII i XIV els interessos catalans van dominar àmpliament la Corona, i Catalunya va monopolitzar bona part del comerç mediterrani occidental.
El moment realment delicat és entre 1410 i 1412, amb l’extinció de la línia masculina dels comtes de Barcelona i el canvi dinàstic posterior. Aquí Catalunya no desapareix, però sí que inicia un desplaçament del seu centre de decisió. A més, no és un detall menor que la denominació històrica —i després plenament dinàstica— s’inclini pel rang formal més alt, el del regne d’Aragó, que, malgrat no ser un estat en el sentit modern, n’exercia la funció simbòlica principal.
Dit altrament: el 1137 no és una derrota, sinó una expansió dins una forma política composta, amb predomini català però amb una marca formal aragonesa. La primera gran frustració arriba quan Catalunya deixa de transformar la seva força econòmica i institucional en una direcció sobirana pròpia.
Catalunya no fracassa en el seu naixement; culmina en l’època medieval. Els segles XIII i XIV representen la seva plenitud política, jurídica i comercial. Barcelona esdevé el centre d’un espai econòmic expansiu, i les institucions catalanes —les Corts, el pactisme, el dret propi— mostren una elevada densitat protoestatal.
La pregunta, doncs, no és quan fracassa el naixement, sinó quan deixa de convertir el poder social en poder sobirà acumulatiu.
La primera gran frustració és dinàstica i estratègica (1410-1412).
La mort de Martí l’Humà i el Compromís de Casp no liquiden Catalunya, però sí que obren una mutació decisiva:
- El centre de decisió s’allunya.
- La dinastia pròpia desapareix.
- La lògica confederal es manté, però amb menys iniciativa catalana.
- L’eix mediterrani entra en tensió amb la nova orientació peninsular.
No hi ha una derrota immediata, però sí el que Toynbee anomenaria una pèrdua de resposta creadora de les elits. La nació sobreviu, però la seva capacitat de projectar-se com a centre polític es debilita.
Aquí ja s’insinua una constant històrica: les elits catalanes sovint fallen —si no en la seva totalitat, sí en una part significativa.
La segona gran finestra perduda és la de 1640.
La revolta catalana s’inscriu en la crisi de la monarquia hispànica i genera una oportunitat que Portugal sí que transforma en independència. Catalunya, en canvi, no aconsegueix consolidar un estat propi estable: oscil·la entre la resistència, la dependència francesa i el retorn a la monarquia hispànica.
La comparació amb Portugal és reveladora. Mentre aquest resol la secessió, Catalunya no ho fa. La revolta és intensa i la ruptura inicial, real, però no cristal·litza en una estructura estatal durable.
D’aquí se’n desprèn una lliçó important: Catalunya és capaç de generar moments d’alta energia política, però no sempre disposa de la decisió estratègica, la cohesió de les elits ni el context internacional necessaris per consolidar-los. És un patró que reapareixerà més endavant.
La tercera gran ruptura, aquesta sí decisiva, és la de 1714-1716. Però això, i tot el que en deriva, ho deixarem per al proper article.
