Si res no ho impedeix, els acords a la desesperada que cerca Pere Aragonès amb els Comuns, comportaran un nou increment d’impostos. Catalunya és ja la comunitat que més pressió fiscal registra, i malgrat això continuaran els increments.
En aquest cas, les rendes més grans de 90.000 euros, en forma de nou tram d’IRPF, pagaran un 23%, que s’afegirà a la tributació estatal, i les que superin els 120.000 tributaran un 25%. També s’està pactant la supressió de determinades bonificacions de l’impost de successions i un augment de l’anomenada “fiscalitat verda” que encara no se sap en què es concretarà.
El problema de les pressions fiscals altes en el marc d’un estat com l’espanyol, pot significar un estímul més als que ja existeixen en la seva deslocalització. Alhora que volen augmentar els impostos verds, el govern amb una estranya política d’incentivar la lluita contra el canvi climàtic, reduirà les bonificacions dels peatges als cotxes ecològics. Fins ara, si s’acumulaven determinades bonificacions, el peatge podia sortir de franc. Ara tindran un límit del 75%.
També es considerarà el preu del cotxe sense IVA. Si aquest supera els 40.000 euros, també veuran minvades les bonificacions fins a l’exclusió. Es produirà la paradoxa que el vehicle elèctric per antonomàsia, el TESLA 3 que se situa en els 50.000 euros, no podrà tenir bonificació perquè es considera massa car en criteris “d’equitat i justícia social”. I així successivament es multipliquen les mesures arbitràries que tenen com a únic objectiu recaptar més als peatges.
El resultat és un poti-poti considerable, perquè mentre a la ZBE de Barcelona poden circular els cotxes dels “rics” i està impedida la circulació dels cotxes dels “pobres”, a l’autopista els cotxes ecològics dels “rics” no tindran bonificacions. Per una banda s’incentiva una cosa, i per l’altra la contrària. On és la política mediambiental del país?
Al mateix temps, Catalunya bat rècords però no són positius. D’acord amb les últimes informacions del Sistema Nacional de Salud (SNS), les llistes d’espera tenen en el nostre país, la comunitat amb més pacients acumulats pendents de tractament. Concretament, la taxa és de 23,32 pacients per cada 1.000 habitants, seguit de Castella-la Manxa i Extremadura amb 21,01. Poc té a veure aquest rànquing amb el finançament, perquè una comunitat mal finançada com Múrcia presenta una ràtio de 15,30. Madrid amb 8 pacients per cada 1.000 habitants ocupa un dels llocs capdavanters, seguida del País Basc (8,32) i Castella i Lleó (9,95). Balears i la Comunitat Valenciana, que acompanyen junt amb Madrid a Catalunya en el grup de les autonomies amb pitjor finançament, presenten dades que pràcticament són el doble de millors. 10,67 i 12,11 pacients per cada 1.000 habitants respectivament.
També pel que fa a llistes d’espera ocupem un lloc destacat. A Catalunya es triguen 146 dies i només esperen més els pacients de Castella-la Manxa (149 dies) i Andalusia (164 dies).
El segon rànquing escandalós és el nombre de famílies que esperen un habitatge protegit. Són tantes com 134.655. És a dir, signifiquen una ciutat més gran que l’Hospitalet de Llobregat, donat que la mida mitjana de cada família se situa en aproximadament 2,6 persones. És una magnitud espectacular que castiga sobretot a les famílies amb fills, que són el 97% de les sol·licituds. Tenim quasi 300.000 persones a Catalunya pendents de rebre un pis protegit. En termes de família, la ciutat de Barcelona s’endú la més gran part amb 41.735 registres.
I si les anteriors notícies no pintessin un panorama prou desolador, que demostra la incapacitat del govern per afrontar les necessitats de Catalunya, afegir l’última i sensible xifra: els acomiadaments per ERO, que fins a l’octubre representaven 4.433 llocs de treball perduts, poden superar els 5.000 a finals d’any. En qualsevol cas, la xifra se situaria en els pitjors nivells de la passada crisi econòmica.
