D’aquest mes de juliol a l’octubre, la política a Catalunya i Espanya pot assolir moments vertiginosos.
La incertesa de l’epidèmia continua sent gran, perquè la multiplicació de focus fa créixer el risc del descontrol d’algun d’ells, com ha succeït a Lleida. També perquè hi ha avisos seriosos a l’Hospitalet i, per extensió, a Barcelona, i d’interrogant a la Segarra sobre la cooperativa de Guissona, que presenta molt poca transparència amb les dades. L’evolució de l’epidèmia ho condiciona tot i fa trontollar tota perspectiva de recuperació econòmica. Quin turisme pot venir a un país on és obligatori l’ús de mascareta a arreu pel risc de contagi?
Les eleccions romanen amb la incertesa de la data, si bé la més probable és el 4 d’octubre. Si s’espera més, hi ha el risc de veure-les alterades per la segona onada de la Covid-19. Mentrestant, hi ha una notable inestabilitat dins dels partits o almenys en part d’ells. Puigdemont ha llençat un ukase al PDeCAT i li ha fet la jugada de sostreure-li la titularitat de JxCat, deixant els postconvergents a la intempèrie. En l’àmbit del catalanisme més centrista, el PNC menysprea la negociació amb Units i l’ajorna fins que no hi hagi convocatòria d’eleccions, com si aquestes poguessin restar pendents mesos i mesos. De fet és una forma de pressionar contra la candidatura de Batlle: deixar passar el temps esperant que s’acabi difuminant, si Units no actua per convertir-la en una aposta sòlida.
Els dies 17 i 18 de juliol hi haurà la decisiva reunió del consell de la UE per decidir el pla de recuperació next generation UE on Espanya s’hi juga molt i tot està molt indeterminat, tant que possiblement caldrà una segona reunió. Sánchez depèn d’una forma decisiva dels condicionants que s’estableixin per rebre els ajuts.
També ha d’arrencar just passat l’estiu la negociació pels pressupostos, subjectes a l’evolució de l’epidèmia i dels acords d’Europa. Mai com ara els diputats catalans a Madrid han tingut tant de pes i mai com ara tenen tan poca significació política, més quan els vuit de JxCat poden quedar en bàndols diferents, si al final es trenca la relació entre Puigdemont i el PDeCAT, i darrere de tot això hi ha un gran interrogant que va creixent amb el pas del temps.
Podemos té encaix en l’actual política europea sense renunciar a tot el seu projecte? Ho pot fer sense continuar amb l’actual sangonera de pèrdua de vots? Pot sobreviure Sánchez sense Iglesias?
