El bé comú és un concepte bàsic per a la política perquè expressa la seva finalitat última. Consisteix en aquest conjunt de condicions que permeten a tots els membres i famílies d’una comunitat assolir el modus de vida més satisfactori alhora que es promou la justícia, l’equitat i la prosperitat col·lectiva.
Òbviament, no és fàcil, però aquest hauria de ser el marc de referència i el tensor que definís totes les polítiques públiques.
Res més allunyat de la realitat. Els nostres polítics fugen d’estudi. Les nostres preteses elits van a la seva i una gran part dels mitjans de comunicació fan negoci amb la política dels partits en lloc d’esforçar-se per servir la realitat als ciutadans.
No cal estudiar massa per capir que anem pel mal camí. Només cal veure els boscos sotmesos a l’estrall de la sequera, que està acabant amb bona part d’ells, el nostre govern no fa res per pal·liar l’impacte. Que què podria fer? Doncs per començar, evitar la propagació de plagues que encara el malmeten més donada la seva feblesa. No és així, mai com ara els boscos catalans han estat tan envaïts per la processionària. Passejar-se per ells és un escàndol en aquest sentit. També seria necessari que els treballs de prevenció per evitar que la mort dels arbres afavoreixi altres plagues. Finalment, caldria incentivar la gestió forestal per facilitar la resistència del bosc. Per exemple, reduint el nombre de peus, que amb el seu accés i la manca d’aigua, no fan altra cosa que contribuir a una mortalitat forestal més gran.
O per dir-ne una altra, el que passa amb l’habitatge. Catalunya no és ni de lluny la primera comunitat en renda per càpita. Malgrat aquesta situació la ciutat de Barcelona és la que exigeix de tota Espanya un percentatge d’ingressos de la llar més alts en relació amb el lloguer mitjà. Un 44%, 14 punts per sobre del 30% que recomanen els experts. Madrid, que econòmicament ja fa alguns anys que va com una moto i que ens supera any rere any, se situa en el 37%. La diferència en euros és important.
I si del lloguer passem a la compra, la cosa s’equilibra més, però continua sent alta. Fan necessari un esforç que equival al 33% dels ingressos, per darrere de Palma (46%) i de Sant Sebastià (39%), i al mateix nivell de Màlaga (33%) i lleugerament per sota de Madrid (31%). Aquest fet irradia conseqüències negatives per totes bandes, però ni la Generalitat ni l’Ajuntament de Barcelona actuen en consonància amb aquest fet, ja que haurien de moure’s sota el criteri d’una emergència habitacional.
I que dir, per exemple, de la productivitat o de la natalitat que ens han convertit en un país que creix en habitants malgrat que moren més persones de les que neixen, el que vol dir que cada vegada més la immigració substitueix la població autòctona.
Però és que la mateixa vida política és un garbuix, com ho constata la qüestió de l’amnistia, que focalitza gran part de les prioritats polítiques, o posa en relleu els acords als quals diuen que s’arriben amb el govern espanyol, però que no es veuen les concrecions per cap banda. Per citar-ne l’últim, que va provocar tant enrenou i que ja està oblidat, cal preguntar en quins termes concrets ha quedat el que semblava un important acord sobre les competències de la Generalitat en matèria d’immigració.
El president de la Generalitat, que encarna millor que ningú el tòpic buit de continguts, va de renúncia en renúncia dels seus propis compromisos: l’acord de claredat s’ha convertit, si és que ja no ho era, en una entelèquia. I la famosa -és un dir- taula de partits ja ha estat retirada pel mateix Aragonès.
La mala gestió de l’aigua accentua el desprestigi polític català perquè ens refreguen amb raó que seran solidaris amb Catalunya portant aigua en vaixell, mentre que Catalunya no ho va voler ser en el període Zapatero, i d’acord amb ell, amb ajudar amb aigua de l’Ebre a la Comunitat Valenciana.
La cirereta no petita d’aquest pastís de l’aigua ha estat que la Comissió Europea porta davant del Tribunal de Justícia de la UE a Espanya per la seva manca d’esforços en la gestió de l’aigua. I en aquesta “manca d’esforços” naturalment el govern català ocupa el primer lloc del rànquing, perquè som els més afectats per l’actual desequilibri hídric i la manca d’acció des de l’última sequera del 2008.
I la llista podria continuar recordant, per exemple, el desmesurat impost de successions que impera a Catalunya. Però com a mostrari, deixem-ho aquí: a Catalunya ningú s’ocupa del bé comú.
Loading ...
