Catalunya, el país del “no”

La Catalunya oberta, cosmopolita, que acull totes les grans iniciatives i tendències, això és el que ens volem imaginar, en realitat s’ha convertit en el país del “no”.

“No” a l’aeroport malgrat voler ser un hub internacional i atreure turisme i a més de qualitat. De moment no som res de tot això. “No” a les energies renovables perquè trenquen l’estètica del territori i això ens situa a la cua d’Espanya. Però al mateix temps volem ser capdavanters en la lluita contra en canvi climàtic. Alhora “no” en l’energia nuclear com no podia ser d’altra manera. “No” a Espanya, però simultàniament es negocien els pressupostos de l’Estat tan a la baixa que es fa difícil identificar les contrapartides que s’han obtingut per a Catalunya. “No” fins i tot a que hi hagi pistes de futbol, porteries i quatre ratlles marcades als patis de l’escola. És el nou “no” que s’ha inventat la Generalitat perquè ara resulta que jugar a futbol afavoreix la desigualtat, perquè no està ben situat en la perspectiva de gènere.

De parides sobre el “no” tantes com en vulgueu, ara, d’iniciatives que construeixin, ni cinc de calaix. L’última i no menor és l’oposició rodona de la Generalitat que a la planta que abandonarà Nissan hi pogués anar una empresa que es dedica a la reparació i millora dels vehicles blindats de l’exèrcit espanyol. En aquesta ocasió Aragonès ha guanyat per la mà en la carrera del “no” a Colau, i ha dit que ni parlar-ne, amb gran indignació dels treballadors ara que veuen que la GWM fa marxa enrere fent difícil el pla de substitució de l’activitat industrial a la planta de Nissan. “No” a tancar del tot la qüestió, però els xinesos reclamen més compensacions econòmiques, menys cost de lloguer i d’exigències per part de Nissan. L’activitat amb els vehicles blindats,  que no estava del tot clara, era una bassa més davant aquest conjunt d’incerteses que pesen sobre uns treballadors angoixats que veuen que el final d’any s’acosta i que els seus llocs de treball romanen a l’aire.

Aquí, amb aquest problema, era una ocasió d’or perquè la Generalitat manifestés que també sap dir “sí”, i que és capaç de treure indústries per suplir sense fer jocs de mans estranys a tot el que es perdrà quan tanqui l’empresa de cotxes japonesa. Però el “sí” com sempre és més esquifit, insuficient, no compensa la multitud de “nos”.

Mentrestant, anem veien com les nostres grans empreses han abandonat la seu a Catalunya, i després d’una manera més silenciosa, però no per això menys efectiva, estan sent comprades per titulars d’altres indrets. Una part important del sector del cava ja està en mans de multinacionals alemanyes i era un emblema del país.

Però fins i tot el “rei de la comunicació” Jaume Roures i el seu imperi, ha vist, per les seves dificultats econòmiques, com la Xina se li quedava amb l’empresa, i agraïts estan per poder sortir del “pufu” que tenien muntat amb un deute impagable. Ara Orient Hontai Capital aportarà 620 milions d’euros i passarà a controlar el 80% del grup audiovisual. El grup publicitari WPP es quedarà amb el 10% i els que eren els propietaris, Jaume Roures i Tatxo Benet, veuran reduïda la seva participació a poc més del 5%, si bé ambdós continuaran com a gestors del projecte en un consell d’administració on 7 dels seus membres seran representants dels xinesos i 1 de WPP.

Quan totes les empreses d’una certa entitat hagin perdut la seva titularitat de mans catalanes, tindrem un país on els centres de decisió econòmics estaran fora, lluny de la nostra realitat. Serem una sucursal. Això sí, una sucursal que continuarà aspirant a la independència ves a saber quan i de qui.

 Loading ...