Envelliment i sobreenvelliment de la població
L’altra cara de la baixa natalitat és l’envelliment accelerat de la població. Catalunya envelleix a un ritme visible des del 2010: la proporció de persones més grans de 65 anys sobre el total poblacional ha crescut any rere any, mentre que la proporció de joves disminueix.
L’any 2010, l’índex d’envelliment (nombre de majors de 65 per cada 100 menors de 15) rondava els 112 (és a dir, ja hi havia més avis que nens: 112 majors per cada 100 menors). El 2020, aquest índex va pujar a 143 i va continuar augmentant lleugerament després.
Això significa que avui hi ha aproximadament 1,4 persones de més de 65 anys per cada menor de 15 anys a Catalunya, una inversió completa de la piràmide poblacional respecte a èpoques passades. De fet, els majors de 65 anys constitueixen prop del 19% de la població catalana actual, gairebé una cinquena part, quan el 2010 eren al voltant del 16%. L’esperança de vida alta (83,6 anys de mitjana) i les baixes taxes de natalitat han portat a aquesta situació en què els estrats d’edat avançada pesen cada vegada més.
No només hi ha més persones grans, sinó que, a més, la població està sobreenvellida: dins el grup de la tercera edat, creix la proporció de gent molt gran. L’anomenat índex de sobreenvelliment – percentatge de majors de 85 anys dins de la població de 65 i més – ha augmentat notablement.
L’any 2010, al voltant de l’11% dels majors tenien més de 85 anys; el 2020, aquest percentatge va pujar al 16%. És a dir, aproximadament un de cada sis adults grans catalans supera ja els 85 anys, quan fa una dècada era només un de cada nou. Això reflecteix els avenços mèdics (més gent arribant a edats longeves), però també implica més necessitats d’atenció sanitària i cures de llarga durada, perquè una societat amb més octogenaris i nonagenaris requereix recursos assistencials considerables.
En conjunt, Catalunya s’ha transformat en una societat envellida. L’edat mitjana dels catalans ha passat de 36,3 anys a mitjans dels anys 80 a 43,3 anys en l’actualitat. Aquest sol fet afecta negativament la productivitat perquè existeix una corba que descriu una figura semblant a una campana de Gauss, que arriba al seu màxim aproximadament entre els 40 i 50 anys.
Productivitat
Diversos estudis coincideixen que la productivitat augmenta amb l’edat en una primera etapa, assolint el nivell màxim al voltant dels 40 o 50 anys, i després disminueix.
Aquesta tendència s’observa en diferents contextos: als Estats Units, els treballadors més productius i innovadors semblen ser els que tenen entre 40 i 49 anys. L’innovador mitjà té 47 anys, i la majoria de les patents estan registrades per treballadors d’aquest rang d’edat. Els empleats de 40 a 49 anys també mostren la millor adaptabilitat a les noves tecnologies dins del conjunt de la força laboral.
Un estudi realitzat en un banc espanyol va trobar que els treballadors més grans amb un nivell de formació més avançat són més productius en comparació amb els més joves que tenen una formació acadèmica inferior. No obstant això, és important notar que després d’aquest pic de productivitat, es veu una tendència a la disminució. Un augment de 5 punts percentuals en la proporció de treballadors de 55-64 anys està associat amb una disminució de la productivitat de la mà d’obra d’aproximadament el 3%.
Com més gran és la mitjana d’edat de la població, més persones se situen a la part dreta de la distribució de la corba; és a dir, la de la productivitat decreixent.
La immigració tal com es dona a Catalunya (i Espanya), massiva, intensa i amb un capital humà reduït, no millora el conjunt sinó que, al contrari, tendeix a empitjorar-lo perquè s’ocupa majoritàriament en sectors de baixa productivitat.
Ambdós factors empenyen en el sentit que Catalunya té una tendència estructural a reduir la seva productivitat i, per tant, a no millorar substancialment la seva renda per càpita. Aquest fet, contrari a la tendència històrica seguida, té greus repercussions per al futur del país amb efectes a curt, mitjà i llarg termini.
D’altra banda, el nombre de nens i joves és insuficient per substituir la generació dels seus pares: per cada 10 persones que entren en edat laboral, se’n jubilen moltes més. Aquest envelliment comporta desafiaments econòmics (sostenibilitat del sistema de pensions, menor força laboral disponible) i socials (atenció a la dependència, solitud en la vellesa).
El sobreenvelliment agreuja la situació: mai no hi havia hagut tants majors de 80 i 90 anys com avui, i la seva proporció continuarà creixent a curt termini perquè les generacions nascudes en els anys del “baby-boom” dels 60-70 estan entrant a la tercera edat.
Les projeccions demogràfiques preveuen que Catalunya mantindrà saldos naturals negatius i una població cada vegada més envellida en les pròximes dècades, tret que es produeixi un canvi en les tendències de natalitat o una immigració molt elevada que rejoveneixi la piràmide.
Catalunya: desastre demogràfic. La Generalitat impassible el gest (3)
En conjunt, Catalunya s’ha transformat en una societat envellida. L’edat mitjana dels catalans ha passat de 36,3 anys a mitjans dels anys 80 a 43,3 anys en l’actualitat Share on X
Loading ...
