Al llarg de tota la tercera setmana d’octubre, Barcelona, però també Girona, Lleida i Tarragona, així com a les carreteres catalanes, s’han vist afectades per una mena de “guerrilla urbana” que d’una banda intentava dificultar el normal funcionament del país, i d’una altra desgastar a les forces de policia. Òbviament la major gravetat, i per tant els titulars més grans, corresponen a les barricades flamígeres de Barcelona i a l’agressivitat i professionalitat en la contundència dels manifestants en els seus atacs a la policia. La seqüència sempre ha estat la mateixa, primer es produïa la gran manifestació o concentració, i després els encaputxats atacaven als Mossos i a la Policia Nacional. Només la nit del dissabte es va interrompre aquesta dinàmica, en interposar-se un gruix de manifestants pacífics entre la policia i els independentistes radicals i els grups anarquistes.
Però més enllà d’aquest fet hi ha hagut altres fenòmens greus que no es poden normalitzar. Els aldarulls a Tarragona, Girona i Lleida signifiquen la violència més gran soferta per aquestes ciutats des de la fi de la Guerra Civil. Es diu aviat, ni en el pitjor moment del franquisme, de les crisis industrials passades, dels indignats, les nostres capitals han registrat violències semblants en intensitat i durada. TV3,’intel·lectual orgànic de la revolta, ha normalitzat els talls de carretera, presentant-los com escenaris no violents. Impedir l’entrada de persones i mercaderies per la frontera de la Jonquera durant 30 hores, negar el dret a la lliure circulació als ciutadans amb els talls de carreteres, és un fet molt greu que ha de ser denunciat perquè és una imposició contra els drets de les persones, i aquesta imposició la fa l’independentisme que es declara moderat.
Els CDR amb la seva pràctica d’impedir el lliure accés de les persones es comporta com un grup que utilitza la violència de la massa per impedir l’exercici de les llibertats.
Al llarg d’aquesta setmana s’ha vist com el centre ampli de Barcelona, des de Gran Via a les Rondes, des de Roger de Flor a Aribau estenent-se per Via Laietana, Trafalgar i el Passeig de Sant Joan, quedava durant hores en mans de grups violents que cremaven tot el que podien, inclòs mobiliari de les terrasses dels bars i restaurants. Els danys públics i privats són grans, i els costos directes i indirectes molt més grans encara.
El resultat de tot plegat és ben dramàtic: 194 detinguts, dels quals 96 han passat a disposició judicial i 28 han estat ingressats a presó. Quan es completi el circuit judicial les presons catalanes poden tenir entre 40 i 50 persones ingressades sense fiança, de moment, a l’espera de judici. Hi ha hagut de l’ordre d’un centenar de ferits, entre ells un policia es troba internat a la UVI amb risc de mort o en tot cas de patir lesions greus, 3 manifestants han perdut 1 ull. Més de 1000 contenidors han cremat i 108 vehicles policials han resultat danyats. Per primera vegada a la història ha sortit al carrer amb singular eficàcia el camió antidisturbis comprat al 1992 a Israel. També per primera vegada la PN ha fet un ús molt limitat, però ús, del gas per dispersar a la multitud.
En tot aquest conflicte els serveis de neteja de Barcelona han excel·lit, però no es pot dir el mateix dels bombers que necessàriament es van fer presents a causa dels nombrosos incendis, però que van mantenir una actitud desmenjada, deixant en molts casos que la barricada es consumís per si mateixa davant la seva mirada impertèrrita.
La Guàrdia Urbana, l’altre gran servei de la ciutat, va estar casi desapareguda. Òbviament no és el seu terreny, però podria haver fet més per ajudar als veïns de la capital.
També per primera vegada els joves han sigut la punta de llança de l’agressió. Es parla de 400 o 500 violents professionals de diverses ideologies, però això no pot fer ocultar dues coses. La primera que el gran nombre de l’ordre de 2000, era gent molt jove del propi país, estudiants, gent procedent d’Arran i de la CUP, del sindicats d’estudiants dels Països Catalans, de comarques vinguts de Barcelona per experimentar l’adrenalina. Sense ells el nucli de professionals de la violència no hagués estat més que un esquelet sense musculatura.
Ara el que cal és un balanç de tots els costos, de tot l’impacte perquè uns i altres tinguin una idea clara dels danys causats. A fi de comptes, les declaracions de Toni Comín, que van ser criticades per tothom, s’han vist confirmades a la pràctica, perquè fins i tot un bon gruix de l’independentisme que es declara pacifista en la pràctica comprèn, justifica, i acull els violents.
