Durant generacions hem considerat el Mediterrani una benedicció climàtica. Suavitzava els hiverns, temperava els estius i constituïa la gran infraestructura natural sobre la qual s’han desenvolupat Barcelona, el litoral català i bona part de l’economia de l’arc mediterrani espanyol. Aquesta imatge ja no correspon del tot a la realitat. El Mediterrani continua essent una extraordinària font de riquesa, però, alhora, s’està convertint en un multiplicador de riscos.
L’estiu del 2026 ho ha fet especialment visible. L’AEMET el considera el més càlid registrat a Espanya, almenys des del 1869. També ha estat el tercer més sec des que va començar la sèrie moderna, el 1961. No és només una qüestió de temperatura: les pluges tendeixen a distribuir-se de manera més irregular, amb períodes secs prolongats interromputs per precipitacions molt intenses.
Catalunya presenta encara amb més nitidesa aquesta transformació. El 2026 ha tingut l’estiu més càlid registrat des del 1950. En bona part del país, l’anomalia tèrmica ha superat els tres graus i Barcelona-Can Bruixa ha comptabilitzat 59 nits tòrrides, és a dir, nits en què la temperatura no ha baixat dels 25 graus. Aquest és un problema central per a la salut de les persones que viuen a la ciutat, que no rep prou atenció en les polítiques públiques.
Però l’indicador possiblement més important és el mar.
A l’Estartit, la temperatura superficial va arribar als 27,8 °C el 13 d’agost, el màxim de la sèrie iniciada el 1974. A Dragonera, a les Balears, una boia de Puertos del Estado va assolir els 33,02 °C, el valor més alt registrat en tota la seva xarxa. Copernicus va constatar temperatures superficials rècord durant els mesos de juliol i agost al Mediterrani occidental, associades a onades de calor marina fortes o severes.
Això no significa que un mar calent «provoqui» una DANA. Seria científicament incorrecte afirmar-ho. La formació d’aquests episodis depèn de la circulació atmosfèrica. Però una superfície marina anormalment càlida pot aportar més evaporació, més humitat i més energia quan coincideixen les condicions atmosfèriques adequades. A més, al litoral, dificulta el refredament nocturn durant les onades de calor.
El problema, per tant, és l’acumulació de riscos.
El primer és la calor mateixa, convertida ja en un problema sanitari, laboral i urbà. El segon és l’aigua: les sequeres prolongades poden coexistir amb les pluges torrencials, perquè la precipitació anual explica cada vegada menys tota la història. També importa quan plou, durant quant de temps i amb quina intensitat.
El tercer risc són les inundacions. Catalunya presenta una combinació especialment delicada: rieres curtes, conques mediterrànies, sòls urbanitzats i impermeabilitzats i una elevada concentració de persones i infraestructures al litoral i al prelitoral. La mateixa Agència Catalana de l’Aigua adverteix que les inundacions són el risc natural que provoca més danys i que el canvi climàtic incrementarà especialment el perill a l’arc mediterrani.
I hi ha un quart front menys espectacular, però extraordinàriament important: la regressió de la costa.
MedECC estima que la superfície del Mediterrani s’escalfa entre 0,29 i 0,44 °C per dècada des dels anys vuitanta. El nivell del mar, que durant el segle XX pujava aproximadament 1,4 mil·límetres anuals, ho ha fet a un ritme d’uns 2,8 mil·límetres anuals entre el 1993 i el 2018. En absència d’adaptació, les platges mediterrànies tendiran a retrocedir i, en els trams urbanitzats sense espai per desplaçar-se terra endins, algunes s’aniran estrenyent progressivament. A llarg termini, les conseqüències per al turisme, entre altres sectors, semblen evidents.
A Catalunya, això afecta molt més que el paisatge. Afecta les línies ferroviàries, les carreteres, els ports, els passeigs marítims, els habitatges, els aqüífers, el turisme, les activitats pesqueres i una part substancial del patrimoni econòmic del país.
Per això, comença a resultar insuficient una política climàtica basada principalment en plans generals, reduccions d’emissions i actuacions d’emergència després de cada episodi.
Cal una política mediterrània d’adaptació.
Això significa planificar conjuntament l’aigua, l’urbanisme, la costa, l’habitatge, el transport i la protecció civil. Significa deixar de construir vulnerabilitat en zones inundables; redimensionar els sistemes de drenatge urbà; recuperar espais d’infiltració i rieres; protegir dunes, aiguamolls i deltes; revisar quines infraestructures costaneres es podran mantenir al mateix lloc durant trenta o cinquanta anys; multiplicar la reutilització de l’aigua i garantir una capacitat estructural de dessalinització; adaptar escoles, residències i habitatges a temperatures molt superiors a les del segle XX.
També significa transformar les ciutats per reduir les illes de calor que generen. Cal més verd urbà, làmines d’aigua, tendals i refugis climàtics reals; substituir, quan sigui viable, l’asfalt fosc per superfícies més clares; vegetalitzar terrats i façanes tant com sigui possible; resoldre d’una vegada per totes la recuperació dels interiors d’illa de l’Eixample, i impulsar polítiques que permetin adequar els habitatges a les temperatures elevades.
Espanya ja disposa d’un nou programa estatal d’adaptació per al període 2026-2030, amb 176 mesures, i Catalunya té l’ESCACC30. El problema decisiu ja no és, doncs, descobrir que el risc existeix. És convertir els plans en inversions, decisions urbanístiques, infraestructures i calendaris d’execució verificables.
El Mediterrani no desapareixerà ni deixarà de ser una font formidable de prosperitat. Però el Mediterrani sobre el qual vam construir el país està canviant. Continuar governant el territori com si les seves condicions físiques fossin les del segle XX seria convertir un fenomen climàtic en un fracàs polític.
L’estiu de 2026 ha estat el més càlid registrat a Catalunya. A l’Estartit, el mar va arribar als 27,8 °C. Ja no parlem d’un risc futur. #Clima #Mediterrani Share on X
