Com és lògic pel pròleg d’aquests anys, tot està molt polaritzat i els dos blocs registren un moviment relativament reduït. Per exemple, segons l’última enquesta de GAD3, PSOE i Sumar obtindrien en 39,9% dels vots; una diferència molt escassa amb el resultat precedent del PSOE +UP, que va assolir el 40,8%.
Més moviment hi ha en l’altre bloc, PP i Vox aconseguirien el 49%. Mentre l’agregat d’aquests dos partís més Cs a les últimes eleccions es va acostar al 42%. Per tant, tot va bastant just i el resultat final dependrà molt de la prima que atorga el sistema d’Hondt al partit que queda primer en cada circumscripció i el que queda tercer en la vintena de circumscripcions petites, perquè darrerament els que venen assoleixen un resultat de 0 escons.
En aquest cas, a més, donada la data escollida per a les eleccions, la previsió del resultat és més complicada. Es faran en plenes vacances, amb milions de persones desplaçades, i això dona una importància última des de la recuperació de la democràcia al vot per correu. Per a la meitat sud d’Espanya, de Madrid en avall, la data pot convertir molts col•legis electorals en veritables forns. I de moment no es veu cap gest per part del govern per alleugerir aquest problema amb l’ús massiu de ventiladors. Semblaria com que hi hagués un especial interès en què la gent de peu, la que no té militància per uns o altres, passés de llarg de la cita a les urnes i anessin a votar només els més militants.
Aquesta suma de qüestions (Vox que no es mouen massa, risc de l’abstenció, més vot per correu, afegida a la crispació de la nostra política), pot generar un conflicte mai vist si a més resultés que el resultat electoral fos contradictori amb el consens del què haguessin dit les enquestes fins al diumenge abans. Encara que no hi hagi consciència, Espanya s’acosta a viure un moment històric i no exactament per a bé.
En aquest escenari tan complicat, a banda i banda del tauler, els contendents es mouen en els seus gabinets i es llancen sagetes enverinades. En el camp de la dreta, els mitjans que donen suport al PP, i que sovint juguen a empresonar-lo, ja han aixecat la seva principal bandera per a aquestes eleccions: el català. Es preparen anticipadament per a un nou intent de reduir encara més l’ús de la llengua catalana. Aquest passat 28 de juny a portada sencera El Mundo titulava “El separatismo amenaza a Feijoó con un “frente común” por el 25%”. Es refereixen a l’obligació d’utilitzar el castellà en aquesta xifra a l’escola. I declaren sense massa vergonya que ERC i Junts combatran l’educació en castellà. I troben lamentable que el PSC trigui a defensar el català.
No contents amb això, asseguren que la immersió lingüística és la causa del baix rendiment escolar a Catalunya, cosa que evidentment no és certa perquè precisament en l’àmbit que estem pitjor és precisament en matemàtiques i també que el coneixement de llengua catalana surt molt més perjudicat que la castellana. A Converses ja hem explicat quines són les causes de la nostra davalla educativa i no tenen res a veure amb que el català sigui llengua vehicular. En realitat el seu ús, fins i tot a l’escola, es va reduint i aquest fet lligat a la pèrdua de valor social de la llengua condueix a una situació ben difícil que el DOGC no és capaç de corregir. Però d’això els governants catalans en tenen, o volen tenir, una escassa consciència. El Mundo no s’està de declarar que el sistema educatiu català és monolingüe i no li importa per a res que aquest fet no sigui veritat. La qüestió està en alçar la bandera i apretar al PP perquè no afluixi en aquest tema.
I els de l’altra banda, a la seva. En aquest cas la força de xoc que utilitzen, a més dels 10.000 milions que el govern s’ha compromès a gastar en ajudes i subvencions directes, està en el feminisme de gènere i el lobby LGTBI. Segons El País, també en portada ahir, “Una ofensiva ultraconservadora apunta a los LGBTI en el mundo”. Per anar fent boca. I a dins proliferen articles d’aquest tenor: “Las conquistas LGBTI deben ser innegociables”. Fins ara pensàvem que en una democràcia representativa, parlamentària, que alguns qualifiquen de liberal, excepte els drets fonamentals concretament fixats per la Constitució tota la resta es pot negociar. Doncs no. Aquestes “conquestes” entre altres coses incorporen l’aberració de la inversió de la càrrega de la prova, de manera que una persona acusada per algú que demostri ser lesbiana, gai, transsexual, bisexual o intersexuals ha de demostrar la seva innocència, en lloc de com és normal prejutjar-la, són innegociables.
També apareixen noves reivindicacions patejades de drets. Per exemple, es considera que els personatges LGBTI a les sèries de televisió tenen una representació en una mesura que no els hi correspon. Han fet un estudi i diuen en el que són comèdies i drames ja està prou bé, però que en les pel•lícules d’acció o suspens no surten prou. La nostra impressió és que vingui o no a compte en cada sèrie ens situen de ple en pràctiques i cultures procedents d’aquest món de l’homosexualitat, bisexualitat i transgènere, però no és prou.
És clar que la cosa s’aclareix quan afirmen que dels “Dels 99 films analitzats només un 9,2% inclouen aquesta diversitat”, que és una altra forma de conceptuar la pertinença a alguna d’aquestes opcions. Doncs si aquesta és la xifra cal dir que tal com pensàvem estan sobrerepresentats, perquè la proporció d’homosexuals a la nostra societat difícilment supera el 3% com a ordre de magnitud, i és del tot evident que els transsexuals només afegeixen unes dècimes a tot això. És clar que si hi afegim els bisexuals, que més aviat expressen un signe d’oportunitat, la cosa puja. Però en tot cas un 9% només ens diu que realment ens estan servint, vulguis que no, una manera d’entendre la sexualitat que és molt visible, però que estadísticament és també molt minoritària.
I per acabar-ho, l’inefable Ministeri d’Igualtat celebra el dia de l’Orgull de tots aquests grups amb l’anunci dels que feia Fraga quan era ministre d’Informació i Turisme de Franco. Sempre es pot rescatar de l’hemeroteca. Deia així: “Spain is different”. Ara amb una creativitat exorbitant, el ministeri de Montero fa publicitat amb aquest eslògan “Spain is orgullosamente diferente”. Qui ens havia de dir al final que hi hauria una convergència entre la visió fraguista i la visió monteriana.
Loading ...
