D’acord amb el nou projecte estadístic sobre la renda familiar disponible de l’Ajuntament, els habitants de Barcelona tenen una capacitat de despesa un 7% per sota de la que tenien el 2019. És una mala notícia perquè significa que fa més de 2 anys que no aconseguim emergir de la gran caiguda que ens va ocasionar la covid.
Al llarg de l’any passat, una part d’aquest impacte negatiu de pèrdua d’ingressos es va pal•liar amb ajuts públics, però és evident que aquell mecanisme no és etern, i a més la causa fonamental ara d’aquesta pèrdua radica en la inflació que es va registrar el 2021, i que lamentablement serà molt més alta l’any que ve.
A aquest fet d’abast general cal afegir-hi que la base econòmica de Barcelona no ha recuperat l’impuls. En part això és degut al fet que el turisme ha tornat en una mesura insuficient, i també perquè cada vegada més deixem de ser seu de grans empreses. Els projectes urbanístics sobre la ciutat d’Ada Colau contribueixen a aquest entorpiment perquè és evident que no resulta atractiva una ciutat on circular i anar pel carrer s’ha convertit en un mal de cap.
Algunes iniciatives concretes poden encara enfosquir més el panorama. Per exemple, la idea de traslladar l’Hospital Clínic a un emplaçament allunyat del centre significarà crear un forat negre en aquella zona. En termes econòmics cal veure l’Hospital Clínic com una activitat exportadora que són les que donen impuls a la ciutat. Exportadora en el sentit que les rendes que generen procedeixen en la seva majoria de persones que no resideixen a l’Eixample o ni tan sols a la ciutat. Són les famílies dels malalts, visitants, metges que alimenten tot un entorn comercial.
Un altre tipus de resposta que ajudaria a alleugerir el problema seria la dinamització dels grans equipaments pendents, el que significaria una injecció per partida doble. La de la inversió generada i sobretot la de l’entrada en funcionament d’aquell equipament. Però no va per aquí la cosa.
Colau i la seva fixació pel tramvia no contempla l’acceleració d’altres obres públiques necessàries com són les prolongacions de les línies de metro, les millores dels FGC i nous accessos per al transport públic a Barcelona, com el túnel d’Horta. El retard històric de l’estació de la Sagrera amb el que significaria de vitalització de tot aquell àmbit és un altre exemple. De fet, dels grans equipaments pendents només n’hi ha un que tingui calendari i pressupost. Seria la Biblioteca Central que s’instal·laria a les proximitats de l’estació de França i que ara té data d’acabament el 2027, és a dir, 30 anys després que es produís el primer acord.
Les desgràcies col·lectives no tenen mai una sola causa i la que es va sumint sobre Barcelona, malgrat els escarafalls de revitalització que de tant en tant fa l’ajuntament, és evidentment producte d’unes circumstàncies històriques desfavorables, però també d’una gestió municipal que ignora les respostes adients que aquestes circumstàncies necessiten, més enllà de la gesticulació. El problema de fons és que el bloc polític que configura aquesta trajectòria, encapçalada per Colau, pactada amb el PSC i amb el suport d’ERC no té a hores d’ara una alternativa visible a la ciutat. I aquest fet ens garanteix un futur pitjor. Us emplacem d’aquí a un any per constatar-ho.
Loading ...
