El nom de Ramiro de Maeztu és ben conegut. Va ser un intel·lectual reconegut que combinava les facetes d’assagista, poeta, novel·lista, i crític literari. El seu domini de la llengua espanyola el va situar com a membre de la RAE amb qui va compartir taula i decisions amb persones situades a les seves antípodes polítiques. Era, per tant, un home extraordinàriament culte que ha deixat un interessant llegat intel·lectual, no sempre ben recollit. Segurament perquè era un tradicionalista catòlic, i aquest fet tampoc l’encaixava bé del tot en les rengles del món més conservador.
Ramiro de Maeztu va ser assassinat a l’inici de la Guerra Civil. Tenia 62 anys. Ramiro de Maeztu no va ser per tant un franquista, entre altres coses perquè ja no vivia, i sí que va ser pel seu llegat un intel·lectual important.
Ara l’Ajuntament de Barcelona vol liquidar el seu nom del carrer situat als barris d’Horta-Guinardó i Gràcia i substituir-lo pel d’Ana Maria Matute. Està molt bé voler honorar l’escriptora, però no hauria de ser a expenses d’un altre intel·lectual, un acadèmic reconegut. En realitat és una manifestació més de la lògica que segueix el govern d’Ada Colau, la pràctica de l’amic i enemic i de la terra cremada.
Volen construir, començant pels noms dels carrers, una ciutat només “per a uns”, excloent i desqualificant tots els altres. Ara li ha tocat a Ramiro de Maeztu i només en el nomenclàtor. Un nom que va ser preservat al llarg de tots els anys de mandat socialista. Culturalment i intel·lectualment, Barcelona és cada vegada més pobre perquè l’Ajuntament confon cultura amb ideologia i liquida tot el que no és pròpiament seu. El resultat, salta a la vista, és el sectarisme i la indigència cultural. Malgrat els diners que es gasten, mai la ciutat havia tingut tan poc atractiu real de vitalitat pròpia en l’àmbit de la producció intel·lectual. La llarga tradició de la capital de Catalunya no està servint de res. I tampoc sembla que tingui cap significació, excepte per a uns quants, ser seu de tantes universitats.
La política de l’Ajuntament aplica aquest enfocament d’amic-enemic en tots els àmbits. Ho fa amb la dinàmica cultural i econòmica quan posa pegues al museu de l’Ermitage o a obrir un hotel Four Seasons. Ho fa amb els cotxes creant carrils buits per a bicicletes i autobusos i amuntegant els vehicles privats en un embotellament permanent com feia dècades que la ciutat no vivia, malgrat que el tràfic està per sota de la normalitat.
Com apuntava amb encert la columna de Marius Carol a La Vanguardia, el que és evident és que Ada Colau encarna “la decadència de Barcelona”.
