Ha estat notícia a tots els mitjans la intervenció policial per intentar fer complir les ordres judicials de desnonaments que s’han dictat per fer efectius el dia d’ahir. 18 en total, una xifra important i amb focus molt conflictius al Poble-sec i al Raval, on van haver d’intervenir nombrosos efectius de la BRIMO, els antiavalots dels Mossos d’Esquadra.
Cal diferenciar entre aquests desnonaments (dels que a l’hora de la veritat només 4 es van arribar a fer efectius, i la resta quedaren ajornats), aquells que responen a sentències per ocupació de l’habitatge i aquells altres que són fruit de l’impagament del lloguer. En el primer cas són ocupacions sempre difícils de justificar, en el segon són indici clar de pobresa. L’últim que deixa de pagar una persona és la llar en la que hi viu.
En aquest simple anunciat ja podem identificar un problema que se situa en l’àmbit de la legislació. És necessari una major diferenciació de les causes justificatives del desnonament segons la naturalesa del desnonat. Fins i tot en els casos de no pagar el lloguer també es donen situacions d’abús per part del llogater. Però aquests fenòmens, tot i existir, no constitueixen el gruix de la qüestió.
Un problema afegit és que aquestes onades es produeixen en bona part com a conseqüència que hi ha blocs sencers de cases adquirits per fons d’inversió que tenen com a missió obtenir el màxim benefici. I això comporta a la curta o a la llarga una pujada substancial dels lloguers o l’expulsió dels residents. Un fet addicional agreuja aquests escenari. Els “fons voltor” estan sortint del mercat immobiliari i tenen una certa pressa en liquidar les seves posicions, i això implica, per fer més atractiva la propietat, poder presentar condicions clares d’una major rendibilitat, fet que es tradueix amb la pressió econòmica sobre els inquilins. Aquest és un marc de l’escenari dels fets que es van produir ahir 10 d’octubre a Barcelona.
Ada Colau es va precipitar a desqualificar els Mossos d’Esquadra. El conseller d’Interior, Miquel Buch, li va recordar, també a través del Twitter, que els Mossos no feien altra cosa que complir amb les ordres del jutge. La facilitat habitual de Colau per acusar als altres, normalment incorpora la voluntat d’emmascarar la seva responsabilitat al front de l’Ajuntament. Perquè aquests desnonaments no serien tan traumàtics si els Serveis Socials municipals haguessin fet la seva feina, determinant quins són els casos de necessitat que justifiquen per si sols la suspensió de l’acció judicial i, sí també fos capaç de proporcionar un exigu parc d’habitatges d’emergència.
Barcelona té una llista d’espera per ocupar habitatges d’emergència, són 549 famílies, que com les piles Duracel “duren i duren”, a l’espera. Aquest fet significa que, amb un estoc de 600 habitatges d’emergència, el problema de donar lloc durant una temporada més o menys llarga als afectats de desnonament, desapareixeria, i amb ell l’angoixa de molta gent i conflictes al carrer com s’han produït. Però el govern d’Ada Colau, famosa per les seves reivindicacions sobre l’habitatge quan era activista, només té per oferir 172 d’aquests pisos. Ha tingut més de 4 anys per abordar el problema, i ara, a aquestes alçades, és evident que el resultat és més aviat lamentable.
