Ash i Letta han tractat a Barcelona el futur de la UE

Timothy Garton Ash

Timothy Garton Ash (68 anys), és un historiador i periodista britànic, professor d’Estudis Europeus a la Universitat d’Oxford i Senior Fellow de l’Institut Hoover de la Universitat de Stanford. Escriu regularment a The Guardian, The New York Times, The Washington Post I The Wall Street Journal.

Ha vingut recentment a Barcelona a presentar el seu darrer llibre, titulat “Europa. Una història personal“ (Ed. Arcàdia en català, Ed. Taurus en castellà). L’obra  ha sigut qualificada pel Financial Times com “el millor llibre de 2003“.

Segons el seu col·lega Timothy Snyder, historiador nord-americà i professor a la Universitat de Yale, és “el llibre que Europa necessitava, arriba en el moment just, és un llibre perfecte per al present“. I afegeix: “Si Tony Judt, historiador i escriptor britànic com ell, va escriure en el seu llibre “Postguerra“ el gran manual sobre la història europea després del nazisme, Ash sembla haver pres el relleu de Tony Judt amb el seu nou llibre“. Es tracta d’una gran obra històrica per entendre el nostre continent, especialment després de la caiguda del Mur de Berlín (1989). És un llibre en el qual la història d’Europa de les darreres quatre dècades es barreja amb les vivències personals de l’autor.

Ash es defineix com “un anglès europeista”. Per sobre de qualsevol altra consideració, per a ell Europa suposa un conjunt de valors: pau, drets humans, llibertat, democràcia liberal, estat de dret, tolerància, solidaritat, prosperitat. A més, per a ell Europa suposa un estil de vida que li permet “trobar-se com a casa a qualsevol racó del nostre continent”.

El primer capítol tracta de l’Europa “destruïda“ després de la Segona Guerra Mundial. El segon de l’Europa dividida pel Taló d’Acer (1961-1979). El tercer parla d’una Europa “en ascens“ (1980-1989). El quart tracta d’una Europa “triomfant“ (1990-2007). Allí assenyala que la caiguda del Mur de Berlín va significar per a molts historiadors “el final del  curt segle XX“ (1914-1989).

A partir de 1989, a la UE es varen viure anys de gran optimisme, centrats al voltant de quatre pilars: creació de l’euro (1999), gran ampliació cap a l’est (països excomunistes ocupats per l’URSS), perspectiva d’un tractat constitucional i adopció de l’Agenda sòcio-econòmica-mediambiental de Lisboa (2000-2010).  El darrer capítol del llibre es titula  “Una Europa  vacil·lant“ (va des de 2008 fins a l’actualitat).

Ash explica que una Europa  “vacil·lant“ no significa una Europa “en caiguda“.  Aquesta “vacil·lació“  és deguda a l’aparició d’una llarga sèrie de crisis, una darrera l’altra, totes importants, que en conjunt formen una “policrisi”, “megacrisi” o “permacrisi“, a partir de 2005 i fins avui en dia amb les guerres d’Ucraïna i Gaza.

Les crisis més rellevants són: 2005, fallida del tractat constitucional de la UE pel rebuig en referèndum dels Països Baixos i França;  2008, Gran Recessió;  2010, crisi de l’euro; 2014, ocupació russa d’Ucraïna; 2015, crisi dels refugiats; 2016,  Brexit; 2016, Trump; 2017, esclat dels populismes; 2019, pandèmia; 2022, guerra d’Ucraïna; 2023, guerra de Gaza.

Ash escriu: “La UE sempre ha viscut alts i baixos, moments d’eurooptimisme i moments d’europessimisme. Ignorem si el declivi dels darrers anys continuarà o es revertirà, tal vegada fins al punt de donar pas a una història de recuperació total i de grans avenços. El que sí sabem és que el resultat dependrà de nosaltres, els europeus que vivim avui.

Els noranta i l’inici del mil·lenni varen ser un dels períodes més esperançadors de la història europea i una de les coses que ens han portat a l’actual “policrisi“ és que ens vàrem autoenganyar creient que les coses seguirien a la nostra manera, és a dir, una   Europa autoconsiderada com un  “estat postmodern“, presumint del seu soft power, exemple per al món sencer,   i que la història seguiria per la nostra via.”

“Però el món -continua argumentant Ash- ha canviat al nostre voltant. En lloc de seguir a Europa com el millor exemple de multilateralisme i d’una governança postnacional multinivell, Europa es veu obligada a competir amb grans poders en un món de gegants, com la Xina, Rússia, els Estats Units, Turquia, Brasil, Índia, Sud-àfrica…  I si es mira com es comporten, la cosa se sembla més a com ho feien els grans poders europeus del segle XIX que no pas als de finals del segle XX. Vivim en un món perillós. Hem pecat de supèrbia, estàvem convençuts que la història estava del nostre costat“.

Els principals missatges que Ash ha volgut deixar clars a les seves intervencions públiques a Barcelona els darrers dies són els següents:

• La UE necessita completar urgentment el seu projecte d’integració i arribar finalment a la seva unió política completa  i, per tant,  arribar a ser una potència, un veritable actor global. “Els Estats Units ens consideren febles, perquè fa 80 anys que en depenem d’ells per sentir-nos segurs. Hem cedit la nostra seguretat als Estats Units, i això s’ha d’acabar.   Necessitem més poder dur -exèrcit i armes- per defensar-nos“.
• Vivim en un món perillós i els europeus no podem aclucar els ulls al respecte. Tal com reclama l’Alt Representant de la UE per a afers exteriors i seguretat, Josep Borrell, la UE ha d’aprendre a utilitzar “el llenguatge del poder”.
• El somni europeu post 1945 de “mai més guerra“ entre nosaltres europeus i també entre les nacions no era un error, però sí que ho era pensar que podríem assegurar la pau per mitjans no militars com diàleg, diplomàcia o interdependència. L’any 2014 (invasió russa de Crimea) va suposar un punt d’inflexió. No vàrem saber reaccionar a temps. Ja se sap, si vols la pau, prepara’t per a la guerra (si vis pacem, para bellum).
• Molt del que hem aconseguit a Europa des de 1945 és un èxit i està aquí, en el seu lloc, colpejat, amenaçat, però ferm. Tenim moltes coses a defensar. Hem de fer nostres el pessimisme de l’intel·lecte i l’optimisme de la voluntat (Gramsci).  Ara  hem de completar el que hem començat,  hem d’acabar de fer Europa.
• El Brexit ha sigut un gran error. Però la Gran Bretanya no se n’ha anat d’Europa. No pot perquè forma part d’Europa. “Només hem marxat de la UE de moment, i el camí de tornada cap a la UE, de fet, ja ha començat. Hem passat el punt àlgid anti UE que va afavorir el Brexit i ara comencem a tornar, a poc a poc. S’estan fent petits passos d’acostament. La clau immediata és el que farà el líder laborista Keir Starmer després d’haver guanyat les pròximes eleccions, els conservadors estan acabats.  Tornarem a la UE algun dia segurament proper, si la UE ho fa bé i continua essent atractiva“.
• Europa és el millor lloc del món per viure. Milions de ciutadans d’altres països volen venir a viure a Europa. Si els europeus vivim el seu desig com una amenaça ens convertirem paradoxalment en menys atractius per atreure  talent, energia i joventut d’altres països. No hem de témer la immigració, al contrari, la necessitem, però òbviament l’hem de saber regular. La UE necessita una política comuna per a la immigració. Avui competim amb avantatge amb els millors llocs del món per viure, però hem entrat en pànic com a civilització: temem els bàrbars. Ull amb la por, alimentadora d’extremismes.

Enrico Letta

Enrico Letta, exprimer ministre italià i president de l’Institut Jacques Delors, think tank radicat a París, es troba actualment recorrent Europa per dur a terme un informe, encarregat pel Consell Europeu, sobre el futur del mercat únic europeu. Creu que encara s’ha de completar, per exemple en matèries tan importants com defensa, energia o tecnologia. Aquesta missió l’ha portat a Barcelona, on ha vingut a reunir-se amb representants de diferents sectors econòmics.

Ha fet declaracions com les següents:

• Europa es troba davant del que es podria denominar com  “última crida”, com el last call que escoltem als aeroports, el darrer avís abans que l’avió emprengui el vol. Si no l’atenem, perdrem el vol del futur. Necessitem entendre que la potència i el creixement dels poders gegants al nostre  voltant  és tan gran que  una de dues, o anem cap a una integració europea  completa, o desapareixerem. Tenim pocs anys al davant per fer algunes coses que encara no hem fet. Per això crec que la pròxima legislatura europea  (2024-2029) serà la decisiva per a la integració final i ha de servir per resoldre una sèrie de problemes que hem deixat que s’arrosseguin amb el temps i que fan que Europa sigui un continent fragmentat i en risc. Quan dic que és l’última crida, dic que no ens hem d’unir només quan arriba l’incendi, que és una cosa que ha passat aquests últims anys de crisis diverses.
• Paul Henri Spaak ja va declarar el següent a mitjans del segle passat: “Tots els estats membres de la Unió Europea  són petits en un món de gegants. El problema és que alguns estats encara no se n’han assabentat, no en són conscients o no en volen ser“.
• Quan han passat els incendis, les urgències, cadascun dels estats europeus torna a anar pel seu compte. Si tothom va pel seu compte, serem totalment irrellevants. Al món d’abans, que era un món petit, tots els països europeus eren països grans. Al món gran d’avui, tots els països europeus són països mitjans o petits. Aquest  és el tema principal. I si no entenem que la integració és fonamental per resistir als xinesos, els indis, els BRICS, etc., estem perduts. La llei de Reducció de la Inflació dels Estats Units ens demostra que els nord-americans també són molt agressius en el camp de la indústria manufacturera i de la tecnologia en general.
• En la guerra de Gaza s’ha vist clarament que Europa està molt dividida. No ens adonem que, si anem a l’ONU amb tres posicions diferents, ens autocondemnem a la irrellevància i això vol dir que seran els altres els que decidiran  el nostre futur.  Nosaltres, europeus, hem viscut aquestes últimes dècades pensant que podem viure sent dependents en energia, tecnologia i seguretat. Hem confiat als nord-americans la nostra seguretat, als russos i àrabs la nostra energia i als xinesos la nostra tecnologia. Hem d’avançar cap a una autonomia estratègica no només oberta sinó també forta en tots tres terrenys per poder jugar un paper d’intermediari en un món de gegants, molt especialment entre els dos gegants dominants: els Estats Units i la Xina. No tinc por de fer servir la paraula “forta”. Europa ha de ser una veritable potència. No tenim més temps, ho hem de fer de pressa.
• “Durant la pròxima legislatura europea quinquennal ja s’haurien de prendre les decisions importants per majoria qualificada. Segons el meu parer, la legislatura vinent passarà a la història com la que eliminarà el dret de veto del procés europeu en la presa de decisions i superarà la regla de la unanimitat. Si no ho aconseguim, anirem cap a la irrellevància i només podrem triar entre ser una colònia dels Estats Units o de la Xina”.

 Loading ...