Tot i que el sentir dels mitjans de comunicació és pràcticament unànime, excepte TV3 que no és precisament un model de neutralitat tot i ser una televisió que paguem tots, ningú no es pren seriosament l’”acord de claredat” sobre el qual ha tornat a insistir Pere Aragonès, malgrat que el Parlament de Catalunya ja se’l va liquidar amb un vot advers el 30 de setembre passat. Tornar a treure aquest trasto vell del barret de copa ja no desperta cap interès. Només serveix per manifestar quant està escàs de recursos ERC en l’àmbit de l’independentisme. Com que no vol reconèixer aquesta evidència, que en realitat és un Partit Republicà espanyol aliat amb altres partits espanyols, perquè tem el mal que això li causaria electoralment, ha de continuar mantenint viu el sentir independentista, encara que sigui amb productes tan avariats com l’anomenat “Acord de Claredat”.
És una desgràcia per al país que la política s’hagi convertit en una farsa que a més tothom sap que ho és, i que, per tant, no queda ni espai per a l’engany, excepte per a aquells electors que volen ser enganyats i que vists els resultats no són pocs.
Cal afegir que JxCat en la seva línia més oficial no té tampoc una resposta per a la seva pretesa opció independentista, i per això es vegi amb gran esperança la possibilitat que Trias, si triomfa, obri la bretxa per on pugui penetrar l’esperit enllaunat, però no perdut, de l’antiga Convergència: la del Govern, el pragmatisme i l’intent d’acontentar una majoria de catalans amb una defensa de la llengua pròpia, però sense cap vocació explícita d’assolir la independència. Però això no arriba.
Mentrestant, el govern de la Generalitat, en mans de la petita minoria d’ERC, que només representa el 10% de l’electorat, fa aigües per tot arreu. Les fa òbviament al Parlament perquè li és impossible tirar endavant cap mesura, però ho és també en la governació on fracassa en tots els grans esforços que el país té plantejats.
Per citar un exemple important, cal recordar el resultat final de la substitució industrial al terreny de Nissan, després que aquesta empresa tanqués la planta. Ha passat el temps i el resultat és molt pobre i no compensa els llocs de treball ni el valor afegit perdut per la marxa de la fàbrica d’automòbils, i encara menys pal·lia la destrossa comesa a la indústria auxiliar que generava molts més llocs de treball que la pròpia Nissan directament.
Per situar un altre exemple n’hi ha prou de ressenyar el desastre a què ens sotmet una sequera llarg temps anunciada, en un país que estructuralment pateix estrès hídric i sequeres recurrents i que des dels anys 20 del segle passat té pendents infraestructures i grans mesures a realitzar per garantir que, malgrat les condicions adverses, es pugui disposar d’aigua. Però com que ERC no sap governar acaba traient-se depauperats conills del barret de copa per distreure’ns.
La realitat pura i dura assenyala que la independència de Catalunya només seria hipotèticament possible a través d’un llarg i dur conflicte amb Espanya, tan important que obligués la Unió Europea a prendre-la en consideració i això vol dir que hauria de ser un enfrontament magne. Però és clar, l’independentisme que anhela la moqueta governamental no està disposat a perdre la governació a curt termini per una hipotètica i difícil victòria a llarg termini, amb el risc que pel camí una gran majoria de catalans rebutgin aquesta possibilitat, perquè el que desitgen és que es resolguin els problemes i viure millor, encara que sigui només com un govern autonòmic d’Espanya.
Loading ...
