Aquest país se’ns ha escapat de les mans. Tant se val si parlem d’Espanya o de Catalunya. No és un problema concret, sinó la suma de crisis que han coincidit mentre els governs continuen actuant com si cadascuna fos un fet aïllat. Immigració, habitatge, narcotràfic, inflació, turisme, infraestructures i pèrdua de cohesió formen part d’un mateix paisatge. El més greu no és que existeixin aquests problemes. El més greu és que ningú no governa la seva acumulació.
La primera gran pressió és la immigració.
Des del 2021, l’arribada de població ha alterat totes les previsions. Quan un país incorpora en pocs anys milions de persones, no només augmenta el cens; també creix la demanda d’habitatge, escoles, hospitals, transport, aigua, electricitat i seguretat. Malgrat això, tant el Govern de Pedro Sánchez com la Generalitat continuen parlant com si tot fos perfectament normal.
No ho és. El mateix Banc d’Espanya, en presentar el seu Informe Anual sobre Catalunya, identifica el fort creixement demogràfic com un dels factors determinants de la crisi de l’habitatge. No és una opinió política. És la diagnosi del banc central.
Aquesta pressió encara s’intensifica amb un turisme que fa temps que ha deixat de ser només una bona notícia. Durant mesos satura infraestructures, serveis sanitaris, transport, consum d’aigua, electricitat i seguretat. Els governs celebren cada nou rècord de visitants, però gairebé mai no expliquen la factura que acaba pagant el resident.
Per això el segon gran problema és l’habitatge.
Ha deixat de ser una dificultat econòmica per convertir-se en una qüestió vital. Milers de joves no poden emancipar-se, moltes parelles ajornen tenir fills i el preu del lloguer s’ha convertit en el principal factor d’angoixa de moltes llars.
A aquesta situació s’hi afegeix la regularització extraordinària d’immigrants. Es calculava una regularització d’unes 500.000 persones sobre una previsió màxima de 750.000 expedients. La realitat ja supera el milió de sol·licituds.
Paral·lelament, sindicats policials han denunciat dos fets especialment preocupants: la pèrdua o el robatori massiu de passaports, que dificultaria la identificació real dels sol·licitants, i l’arribada de prop de 400.000 persones procedents d’altres països europeus amb la finalitat d’obtenir documentació espanyola. Són denúncies que cal comprovar, però que no es poden ignorar.
Hi ha, a més, una dada objectiva que obliga a reflexionar: aproximadament un terç dels sol·licitants acrediten menys d’un any de residència i més del 60 % menys de tres anys. Si això no demostra, per si sol, l’existència d’un efecte crida, sí que fa molt difícil continuar sostenint que aquest efecte no existeix.
El tercer focus de preocupació és el narcotràfic.
Les màfies operen cada vegada amb més armament i més impunitat. L’assassinat davant la comissaria central dels Mossos del carrer Balmes hauria d’haver provocat una alarma institucional de primer ordre. Els tiroteigs al barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, gairebé han deixat de ser notícia. El narcotràfic ja no és només un problema de seguretat: és una metàstasi que alimenta la corrupció, l’economia submergida, el consum de drogues i la captació de joves sense expectatives.
El quart problema és l’economia domèstica.
La inflació espanyola continua lleugerament per sobre de la catalana, acumula tres mesos consecutius per damunt del 3 % i es manté per sobre de la mitjana europea. Si a això s’hi afegeixen els lloguers o les hipoteques, moltes famílies han entrat en una situació límit que les grans xifres macroeconòmiques no reflecteixen.
Barcelona resumeix com cap altra ciutat aquesta manera de governar. Jaume Collboni sembla més pendent de l’escenografia que de la ciutat real. Barcelona viu immersa en un pandemoni d’obres que dificulta la vida quotidiana. El manual electoral recomana inaugurar molt abans de les eleccions; ningú no explica, en canvi, el cost que assumeixen els ciutadans.
La Volta Ciclista n’és un bon exemple. Quatre dies d’alteracions importants poden ser assumibles. El que costa més d’entendre és que la Sagrada Família es converteixi en el gran aparador promocional del Tour de França. Quina relació hi ha entre una basílica universal i una operació publicitària esportiva? Cap. Barcelona hi posa Gaudí; uns altres n’obtenen l’audiència mundial.
Hi ha corrupcions que no són penals, sinó morals. Consisteixen a sacrificar el bé comú davant interessos comercials o mediàtics. Aquesta n’és una.
També ho és la política simbòlica portada fins a l’extrem. A Barcelona ja no n’hi ha prou amb el Dia de l’Orgull LGTBIQ+. L’Ajuntament l’ha convertit en tota una setmana sufragada amb recursos públics. És legítim preguntar-se per què aquesta celebració mereix un tracte excepcional mentre altres necessitats molt més urgents continuen sense resposta.
Salvador Illa prefereix una altra fórmula. No organitza tantes celebracions; anuncia plans. Sempre hi ha un nou pla de milers de milions. El problema és que, quan aquestes xifres es reparteixen entre els anys de vigència, la grandiloqüència desapareix. Els 3.000 milions anunciats per als regadius, distribuïts en quinze anys, equivalen a uns 200 milions anuals: una quantitat insuficient per recuperar dècades de retard.
Passa el mateix amb Rodalies. El servei continua sent un desastre mentre s’anuncia una línia orbital ferroviària per al 2040 i nous serveis regionals d’alta velocitat. És una manera curiosa de governar: prometre avui allò que ningú no podrà exigir fins d’aquí a catorze anys.
Pedro Sánchez utilitza exactament el mateix procediment. Davant la pressió migratòria anuncia un Pla d’Integració i Ciutadania dotat amb 500 milions d’euros. La xifra impressiona fins que es fa la divisió: cinc milions de persones nascudes a l’estranger equivalen a uns cent euros per persona. Amb això no es construeixen habitatges, no s’obren escoles ni es contracten els professionals que exigeix una integració real.
Aquest és el veritable problema. Els governs han substituït l’acció pels anuncis. Quan apareix una crisi, presenten un pla; quan el pla fracassa, n’anuncien un altre encara més ambiciós. Mentrestant, els problemes s’acumulen i la sensació de descontrol augmenta.
Arriba un moment en què la realitat deixa de creure’s la propaganda. I és molt probable que aquest moment sigui, precisament, el que estem vivint.
Quina relació hi ha entre una basílica universal i una operació publicitària esportiva? Cap. Barcelona hi posa Gaudí; uns altres n’obtenen l’audiència mundial. #SagradaFamília #VueltaCiclista Share on X
Loading ...
