Les semblances entre els tres conceptes —catalanitat, catalanisme i nacionalisme pujolià— són evidents.
a) Arrel històrica comuna. Tots tres parteixen de la memòria històrica catalana, de la llengua, de la continuïtat cultural i de les institucions pròpies, encara que ho facin des de perspectives diferents.
b) Idea de singularitat. Tots assumeixen que Catalunya té una personalitat col·lectiva pròpia i diferenciada.
c) Voluntat de continuïtat. Cap dels tres no accepta la dissolució indiferenciada de Catalunya dins d’una massa cultural aliena.
Ara bé, també presenten diferències essencials. La principal és el nivell de politització.
- Catalanitat igual a identitat. És el nivell de la pertinença.
- Catalanisme igual a projecte. És el nivell de la defensa i l’articulació política.
- Nacionalisme pujolià igual a sobirania. És el nivell de la legitimació nacional del poder polític.
Podríem resumir-ho així: la catalanitat significa ser; el catalanisme, preservar i promoure; el nacionalisme pujolià, decidir amb el mínim de limitacions possibles, llevat de les imprescindibles en cada context i àmbit.
Existeixen, tanmateix, tensions i contraposicions entre aquestes tres concepcions.
Una de les més freqüents avui és la catalanitat sense catalanisme. És possible perquè hi ha molta gent que viu en català, estima la cultura catalana —i en cap cas practica l’autoodi—, se sent del país, però rebutja la confrontació política o nacional associada a aquesta causa. Això genera una catalanitat despolititzada que, paradoxalment, el processisme independentista i les seves seqüeles han contribuït a fomentar com a reacció.
També existeix el catalanisme sense nacionalisme. És la gran tradició del catalanisme clàssic, fonamentada en l’autogovern, el pactisme, l’institucionalisme i la reforma d’Espanya, sense necessitat d’un estat propi.
Més preocupant és el fenomen del nacionalisme sense prou catalanitat. És un risc cada vegada més visible. El representa una part d’ERC, que té en Gabriel Rufián el seu exponent més conegut, encara que no l’únic. També és present, en menor mesura, en sectors de Junts, com a conseqüència de les mancances culturals d’una part del seu cos dirigent.
Aquest fenomen apareix quan el discurs nacional esdevé purament administratiu, electoral o identitari de superfície; sobretot quan l’apel·lació a Catalunya es converteix només en una forma d’accedir o mantenir el poder. Aleshores es perd densitat cultural, lingüística i moral; es desconeix o es redueix la història a uns pocs mites. Aliança Catalana constitueix, en aquest sentit, un cas extrem de depauperació. És una forma de nacionalisme sense pàtria, i representa un dels riscos contemporanis més importants.
Quina és, doncs, la clau de fons? Una relació jeràrquica adequada entre els tres conceptes. La catalanitat fonamenta el catalanisme, i el catalanisme pot desembocar —o no— en el nacionalisme pujolià.
Quan aquest ordre s’inverteix, apareixen els problemes: nacionalisme sense una base cultural sòlida, catalanisme sense una comunitat viva, o catalanitat folkloritzada sense projecte. Tot plegat debilita el país.
Si ho hagués de formular en una sola frase, diria que la catalanitat és l’ànima històrica del país; el catalanisme, la seva consciència activa; i el nacionalisme pujolià, la seva formulació sobirana.
La qüestió pràctica és què cal fer avui. La realitat i l’horitzó de sentit ofereixen la resposta: necessitem estendre la catalanitat a la gran majoria del país, al 80 o 90% de la població, i transformar aquesta catalanitat compartida en catalanisme polític.
Refer, reparar i regenerar Catalunya. Catalanitat, catalanisme i nacionalisme pujolià (II)
Necessitem estendre la catalanitat a la gran majoria del país, al 80 o 90% de la població, i transformar aquesta catalanitat compartida en catalanisme polític. #Catalunya Share on X
