La política espanyola té una notable capacitat per convertir els gestos solemnes en episodis efímers. Encara ressonaven els minuts d’aplaudiments dedicats al papa Lleó XIV durant la seva visita a Espanya, encara eren recents les imatges d’un Pedro Sánchez especialment pròxim al pontífex, quan el Govern ha impulsat dues iniciatives legislatives que difícilment poden interpretar-se com una aproximació a les posicions que el Papa ha defensat amb claredat.
La visita va estar plena de simbolisme. Sánchez va assistir a la missa de la Sagrada Família, un fet poc habitual en la seva trajectòria política. Ho va fer acompanyat de set ministres. També va viatjar a les Canàries, cosa que no havia fet quan les autoritats de les illes reclamaven la seva presència davant la pressió migratòria. Tot plegat transmetia una imatge molt concreta: la d’un president que volia aparèixer situat, juntament amb Lleó XIV, al costat correcte de la història.
Però la política acostuma a mesurar-se pels actes més que no pas pels gestos.
Pocs dies després de la visita papal va arribar el primer missatge: el suport a la iniciativa impulsada pel govern d’Illa per reduir les garanties judicials en l’aplicació de l’eutanàsia.
Ara n’arriba el segon: la recuperació d’una proposició de llei destinada a eliminar del Codi Penal el delicte d’ofensa als sentiments religiosos.
La iniciativa no és nova. Va ser admesa a tràmit el desembre de 2023 i havia quedat aparcada en algun calaix parlamentari. Durant més de dos anys no va despertar cap urgència política. Ara sí. La pregunta és inevitable: per què precisament ara?
La resposta probablement no es troba en cap gran reflexió jurídica, sinó en la situació política del Govern. Assetjat per escàndols, erosionat electoralment i amb una majoria parlamentària cada vegada més precària, Sánchez necessita enviar missatges als seus sectors més ideologitzats. I poques qüestions mobilitzen determinats sectors de l’esquerra com les relacionades amb la religió, especialment quan aquesta és la catòlica.
Cal precisar, tanmateix, que l’article 525 del Codi Penal tenia una aplicació molt limitada. Els tribunals espanyols han interpretat habitualment que la llibertat d’expressió preval en la majoria dels casos. Les condemnes han estat escasses. Però l’existència mateixa del tipus penal actuava com una frontera simbòlica: recordava que la convivència exigia un mínim respecte envers les creences dels altres.
Sense aquesta protecció, situacions com la irrupció d’activistes amb els pits nus en una església durant una missa podrien quedar encara més desprotegides jurídicament. No es tracta tant de castigar com de dissuadir.
La paradoxa apareix quan aquesta despenalització coincideix amb un reforçament constant dels delictes d’odi.
L’article 510 del Codi Penal protegeix persones i col·lectius davant conductes que fomentin la discriminació, l’hostilitat, l’odi o la violència. No qualsevol opinió crítica constitueix un delicte d’odi. Els tribunals exigeixen normalment elements molt concrets: incitació pública a l’odi, promoció de la discriminació, justificació de la violència o humiliació greu dirigida contra un col·lectiu determinat.
No és el mateix afirmar que no s’està d’acord amb la immigració massiva que reclamar agressions contra els immigrants. El primer forma part del debat polític; el segon pot convertir-se en delicte.
La diferència jurídica sembla clara. Però la qüestió filosòfica és més complexa.
En el delicte d’odi es protegeixen persones que formen part d’un col·lectiu. En l’ofensa als sentiments religiosos es protegeixen la convivència i el respecte envers les creences compartides per una comunitat. Formalment són coses diferents. A la pràctica, però, la frontera no sempre és tan nítida.
Molts juristes han assenyalat que el dret europeu ha evolucionat durant les darreres dècades en una direcció molt concreta: afeblir la protecció dels sentiments religiosos i reforçar la dels col·lectius definits per identitats socials, sexuals o culturals.
És una evolució coherent amb una determinada concepció liberal del dret. La persona és protegida; les seves creences, no necessàriament.
Però aquesta visió té crítics importants. La tradició comunitarista i personalista sosté que certes conviccions no són simples opinions externes, sinó una part constitutiva de la identitat de la persona. Ridiculitzar sistemàticament allò que dona sentit a la seva vida acaba afectant també la seva dignitat.
La història ofereix exemples inquietants. El nazisme no va començar amb les cambres de gas. Va començar convertint els jueus en objecte de caricatura, ridiculització i menyspreu públic. Primer es degraden els símbols; després es degraden les persones que s’hi identifiquen.
No és el mateix, evidentment. Però el mecanisme cultural mereix ser considerat.
Per això la pregunta de fons continua oberta:
és possible separar completament la dignitat d’una persona de les seves conviccions més profundes? La resposta liberal clàssica diu que sí. La resposta personalista diu que només parcialment.
I aquí apareix una altra contradicció. Quan es tracta de les religions, el Govern adopta una mirada individualista: només compta la persona. Quan es tracta dels delictes d’odi, en canvi, adopta una mirada comunitària: la pertinença a un grup adquireix una protecció especial, siguin gais, lesbianes o qualsevol altre col·lectiu especialment protegit.
Segons el cas, la mateixa filosofia jurídica canvia.
Però hi ha encara un últim element políticament rellevant. Aquesta reforma difícilment prosperarà. Una modificació del Codi Penal requereix majoria absoluta al Congrés: 176 diputats. PSOE, Sumar, ERC, Bildu i BNG no hi arriben. Necessiten el suport del Partit Nacionalista Basc i de Junts.
La qüestió és si aquests dos partits estaran disposats a proporcionar aquest servei polític a Sánchez.
Perquè, arribats a aquest punt, el debat ja no és només jurídic ni filosòfic. També és polític. I la pregunta final és si, enmig d’una legislatura que s’esgota, convé dedicar els esforços parlamentaris a facilitar la burla de les creences religioses dels ciutadans o a resoldre els problemes reals que afecten la seva vida quotidiana.
Aquesta és la decisió que ara tenen davant seu el PNB i Junts. I també una bona part de la societat espanyola.
Quan ridiculitzem les conviccions que donen sentit a una vida, només ataquem unes idees o també la dignitat de qui les professa? #LlibertatReligiosa Share on X
