Hi ha una llei no escrita del futbol espanyol que funciona amb una precisió gairebé científica: quan les coses van bé, el mèrit és de tothom; quan van malament, la culpa és d’algú. I si aquest algú pot ser català, millor. La tradició és llarga, respectable i fins i tot entranyable.
Per això, després del memorable empat a zero de la selecció espanyola contra Cap Verd en el debut del Mundial, ja es poden començar a sentir, encara en veu baixa, els primers moviments tectònics de la futura recerca del culpable.
Perquè un empat contra Cap Verd és una d’aquelles coses que exigeixen explicacions.
Naturalment, els experts prudents ja han aparegut. Recorden que Espanya va perdre el primer partit del Mundial de Sud-àfrica contra Suïssa i va acabar aixecant la copa. Tenen raó. També és cert que una oreneta no fa estiu i que un empat no elimina ningú. El Mundial és llarg, complicat i ple de sorpreses.
Però aquestes observacions, perfectament assenyades, tenen un defecte greu: no serveixen per alimentar tertúlies.
L’altra crítica és més interessant. Es diu que Espanya va practicar un futbol excessivament horitzontal. Molta possessió, molta circulació de pilota, molt anar d’una banda a l’altra del camp i poca sensació de perill. És a dir, aquella mena de joc que fa sentir molt intel·ligent qui el practica i profundament adormit qui el contempla.
Ara bé, tampoc convé exagerar. Espanya va disposar de diverses ocasions clares de gol i es va trobar davant una selecció de Cap Verd tancada al darrere amb una disciplina admirable i un porter de quaranta anys, Vozinha, que va decidir convertir-se durant una nit en una reencarnació de sant Pere protegint les portes del cel.
I és perfectament comprensible.
Cap Verd té una població que no arriba ni de lluny a la d’una comunitat autònoma espanyola mitjana i un PIB que, comparat amb l’espanyol, sembla una nota a peu de pàgina d’un pressupost ministerial. Davant d’aquesta diferència, la prudència defensiva era gairebé una obligació patriòtica.
Però el problema no és el partit.
El problema és el que vindrà després si Espanya no guanya el Mundial.
Perquè aleshores caldrà trobar responsables.
I aquí apareix el FC Barcelona.
Per primera vegada en molts anys, la selecció espanyola presenta una tonalitat blaugrana gairebé exuberant. Luis de la Fuente ha construït la seva convocatòria al voltant d’un nucli important de jugadors del Barça. Són vuit els futbolistes blaugrana presents a la llista, una xifra molt superior a la de qualsevol altre club.
A més, diversos d’ells són titulars indiscutibles: Pedri, Dani Olmo, Ferran Torres, Gavi, Pau Cubarsí o el mateix Lamine Yamal, tot i que aquest últim va començar el partit a la banqueta per precaució física.
I aquí arribem al punt delicat.
Perquè resulta que el gran representant oficial del futbol espanyol, aquell club que durant dècades ha exercit una certa funció de ministeri sentimental de la pàtria futbolística, el Reial Madrid, no aporta ni un sol jugador a la selecció mundialista (no hi comptem Cucurella, que acaba de ser fitxat). És la primera vegada que passa.
La circumstància és fascinant.
Durant anys se’ns havia explicat que el Madrid era la gran columna vertebral del futbol espanyol. Ara resulta que la columna vertebral és una altra. I que aquesta altra es troba a Barcelona.
Naturalment, això planteja algunes preguntes.
Què ha passat amb la pedrera madridista? Com és possible que un club que disposa de recursos pràcticament il·limitats no aporti cap jugador a la selecció? Quina relació manté avui el projecte esportiu madridista amb el desenvolupament del futbol espanyol?
Són qüestions desagradables que, pel que sigui, ningú formularà gaire fort. Però si Espanya fracassa al Mundial, aquestes preguntes desapareixeran immediatament.
La culpa serà del Barça. És una solució molt més còmoda.
Al capdavall, si la selecció està plena de futbolistes formats a la Masia, si diversos d’ells són catalans, si el seleccionador ha apostat decididament per aquest model, llavors la responsabilitat també podrà ser atribuïda a aquest mateix origen.
És el mecanisme clàssic del boc expiatori.
Mentre les coses funcionen, tots som espanyols. Quan deixen de funcionar, apareixen les denominacions d’origen.
Així, si Espanya acaba aixecant la copa, veurem una extraordinària exhibició d’unitat nacional. Pedri serà un geni universal. Lamine Yamal serà patrimoni de la humanitat. Cubarsí representarà la joventut espanyola. I Luis de la Fuente serà elevat a la categoria de savi.
Però si la pilota decideix entrar menys del previst, el relat canviarà amb una rapidesa admirable. Aleshores s’explicarà que hi havia massa jugadors del Barça. Que l’equip era excessivament horitzontal. Que es jugava com el Barça. Que el seleccionador es va equivocar. Que va apostar massa fort per una escola determinada.
I així, sense adonar-nos-en, Florentino Pérez i els seus nombrosos falcons mediàtics hauran trobat la manera més elegant de compensar una evidència difícil de dissimular: que el Madrid actual és un extraordinari equip global, però cada vegada menys una expressió directa del futbol espanyol.
Mentrestant, el Mundial continuarà. Potser Espanya arribarà molt lluny. Potser guanyarà. Potser tornarà a demostrar que els tornejos no es decideixen en el primer partit.
Però convé deixar constància escrita d’una previsió prudent.
Si les coses van malament, el Barça ja té reservada la culpa.
I això, en el futbol espanyol, és gairebé tan segur com la mort, els impostos i les discussions arbitrals dels dilluns.
Si Espanya guanya, tots seran herois. Si perd, el Barça serà responsable. #Mundial2026 Share on X
