Les crítiques que acusen el govern de Salvador Illa de fonamentar la seva projecció pública en la propaganda i el màrqueting polític amaguen, en realitat, un problema encara més profund: la manca de lideratge. No només del Consell Executiu, sinó sobretot del mateix president.
Si calia una demostració pública d’aquesta absència, la seva intervenció a les jornades anuals del Cercle d’Economia la va posar en evidència. I ho va fer, a més, en un terreny favorable. Una part significativa de les grans empreses, dels directius i de les elits econòmiques catalanes observa amb simpatia el govern socialista.
Precisament per això, el discurs d’Illa va resultar especialment decebedor. El president es va limitar a construir un relat optimista sobre el futur de Catalunya, reiterant promeses, anunciant inversions i exhibint grans xifres econòmiques sense aportar-ne concrecions verificables. En aquesta ocasió, va parlar d’un pla de 3.300 milions d’euros que, més enllà dels anuncis i de la maquinària comunicativa de Presidència, continua sense una concreció pública clara.
No hi va haver cap diagnòstic sobre el país real. I sense diagnòstic no hi pot haver política.
No hi va haver tampoc cap reflexió seriosa sobre la inseguretat creixent, vinculada en bona mesura a l’expansió de la delinqüència organitzada associada al narcotràfic. Catalunya s’ha convertit en el principal productor de marihuana d’Europa i, alhora, en una de les portes d’entrada de cocaïna al continent. El resultat és conegut: disputes armades pel control territorial, augment dels tiroteigs, més víctimes i la consolidació progressiva d’espais urbans sotmesos al poder efectiu de grups criminals.
El problema ja no és només policial. És un repte polític, institucional i de cohesió social.
Aquest fenomen ja s’ha produït en altres punts d’Europa. Les banlieues franceses en són un exemple paradigmàtic. Marsella viu des de fa anys sota la pressió asfixiant del narcotràfic. Els Països Baixos i Suècia pateixen nivells d’infiltració del crim organitzat que afecten fins i tot institucions vinculades a la seguretat i la justícia. Si Catalunya avança cap a aquest escenari, les conseqüències poden ser molt greus. Però Illa va actuar com si res d’això no existís.
El mateix succeeix amb la immigració. Una cosa és demonitzar-la, com fan determinades opcions polítiques, i una altra de ben diferent és negar-se a reconèixer els impactes que un flux migratori tan intens genera sobre l’habitatge, la sanitat i, molt especialment, l’ensenyament. El govern evita abordar aquesta qüestió amb profunditat, probablement perquè tem el cost polític que comporta reconèixer determinades tensions.
Però hi ha una qüestió encara més greu perquè afecta l’existència mateixa del país i, tanmateix, no forma part ni de l’agenda política ni de la mediàtica: l’enfonsament demogràfic català.
Catalunya es mou poc per sobre d’un fill per dona en edat fèrtil, molt lluny del 2,1 necessari per garantir el relleu generacional. Es tracta d’una crisi històrica que condiciona el futur econòmic, cultural i nacional del país. Malgrat això, el debat continua absent.
Tampoc els conflictes de la sanitat i de l’educació van merèixer una atenció mínima. Tot queda dissolt en la Catalunya idealitzada que descriu Illa: una nació sense tensions, sense fractures i sense problemes estructurals. Un país imaginari on tot avança satisfactòriament. Però abans d’arribar a aquest futur promès caldria resoldre els problemes molt concrets que afecten avui les ciutats, els serveis públics i la vida quotidiana dels ciutadans.
La mobilitat és un altre exemple especialment revelador. El col·lapse permanent de Rodalies de Catalunya s’ha convertit en una forma quotidiana de degradació col·lectiva. Però el problema va molt més enllà del ferrocarril. La saturació de l’AP-7, les dificultats d’accés a Barcelona i la congestió crònica de l’àrea metropolitana tenen un cost econòmic considerable sobre el principal nucli productiu del país.
D’això tampoc no se’n va parlar.
Ni una paraula sobre la pesta porcina africana, una amenaça potencialment gravíssima per al principal sector agroalimentari català. El porcí i tota la seva indústria associada —producció, transformació càrnia, logística i activitats auxiliars— tenen un pes econòmic comparable al del sector automobilístic. Catalunya va necessitar dècades per erradicar aquesta malaltia. El risc de reintroducció i les dificultats per controlar-ne l’expansió constitueixen un problema de primer ordre. La situació viscuda a Collserola, parcialment tancada durant mesos, és una mostra de la complexitat del repte.
És comprensible adoptar mesures restrictives davant riscos ambientals o sanitaris. El que resulta més difícil d’entendre és la incapacitat d’oferir una resposta equilibrada i eficaç que no acabi privant milions de ciutadans de l’únic gran espai verd de l’àrea més densament poblada de Catalunya.
La política hídrica és un altre exemple de les dificultats de gestió que afronta el Govern. L’executiu va anunciar grans infraestructures per prevenir futures sequeres —com la dessalinitzadora de la Tordera II, a Blanes, o la prevista entre Cubelles i el Foix—, però els projectes han topat amb les reserves de la Unió Europea, que considera insuficients les mesures prèvies d’estalvi, eficiència i reutilització de l’aigua exigides abans d’apostar de manera massiva per la dessalació.
Mentrestant, continuen existint pèrdues significatives a la xarxa hídrica. Les obres arriben tard i posen de manifest fins a quin punt la planificació i la gestió han estat insuficients durant anys.
Illa va arribar al poder prometent gestió i transparència. El resultat, segons els seus crítics, és exactament el contrari.
En lloc de lideratge i capacitat executiva, el Govern ofereix un relat optimista sovint desvinculat de la realitat quotidiana. En lloc de transparència, creixen les acusacions d’opacitat, d’excés de comunicació institucional i de construcció d’un relat polític allunyat dels problemes reals del país.
Catalunya no travessa el seu millor moment. Però encara és més preocupant constatar que aquells que haurien d’aportar diagnòstic, direcció i solucions semblen més preocupats per administrar el relat que per afrontar els reptes que tenen al davant.
Perquè la política comença quan algú s’atreveix a mirar de cara la realitat que governa. I avui la sensació és que el Govern prefereix explicar una Catalunya ideal abans que afrontar la Catalunya real.
La política comença quan algú s’atreveix a dir la veritat sobre la realitat que governa. #GovernIlla #SalvadorIlla Share on X
