La visita del Papa a Catalunya té una singularitat estranya. Desperta entusiasme popular, expectació internacional i una mobilització espontània considerable, però l’Església catalana sembla viure-la amb una mena de prudència administrativa, gairebé funcionarial, com si l’excés de fervor fos una incomoditat logística. És una situació curiosa.
El Papa arriba a Barcelona i a Montserrat, inaugura les torres de Jesucrist de la Sagrada Família —una operació simbòlica de dimensions colossals— i, tanmateix, la sensació general és que la institució eclesial fa més esforços per contenir la multitud que no pas per convocar-la.
A Madrid, quan hi ha una gran concentració catòlica, les diòcesis juguen fort. Mobilitzen parròquies, omplen carrers, organitzen pantalles gegants, autobusos, voluntaris, banderes i entusiasme. A Barcelona, no. Aquí predomina el perfil discret, la prudència extrema, el “no molestar ningú”, especialment els poders polítics i econòmics. És una altra cultura. Una cultura eclesiàstica basada en una moderació que, portada a l’extrem, acaba esdevenint una altra cosa.
La qüestió es veu clarament amb l’aforament de la Sagrada Família. Era evident que el temple no podria absorbir tota la demanda. Però això no impedia convertir l’entorn urbà en una gran celebració popular: pantalles, convocatòries obertes, presència massiva als carrers. Al capdavall, l’acte principal és exterior: la inauguració de les grans torres dedicades a Jesucrist. Hi haurà molta gent, sens dubte, però més per la força magnètica del Papa i de Gaudí que no pas per una voluntat explícita de mobilització eclesial.
Encara és més revelador el gran acte de Montjuïc.
L’escenari escollit és l’Estadi Olímpic, amb capacitat per a 36.000 persones. La xifra, presentada així, sembla considerable. Però, observada amb una mica de perspectiva, resulta més aviat diminuta.
Si prenem només els contribuents que marquen la X de l’Església a la declaració de la renda, aquell aforament representa aproximadament el 7,2% de la província de Barcelona i el 5,4% de Catalunya. Si el càlcul es limita estrictament a la ciutat de Barcelona, continua essent modest. I si es compara amb els catòlics practicants —els qui van a missa setmanalment o almenys amb certa regularitat—, el percentatge encara esdevé més insignificant.
És a dir: el Papa ve a Catalunya, però la seva presència es converteix pràcticament en un privilegi restringit.
A més, l’organització ha contribuït a accentuar aquesta sensació. Inscripcions a través d’una web poc amigable, un termini molt limitat, màxim de quatre entrades per persona i esgotament gairebé immediat de les places. El resultat ha estat una frustració considerable entre molta gent que senzillament volia participar-hi. La prudència ha acabat convertint-se en exclusió.
Naturalment, s’invoca la seguretat. Sempre la seguretat.
Però la pregunta és inevitable: algú creu seriosament que qui vulgui provocar un aldarull o un atemptat s’inscriurà amb el seu DNI autèntic i el seu nom real? La seguretat és necessària, evidentment, però convertida en argument universal acaba esdevenint una coartada per limitar allò que incomoda: la manifestació pública i massiva del fet religiós.
I és aquí on la visita papal connecta amb una altra realitat barcelonina molt significativa: la política silenciosa d’eliminació de les referències cristianes de l’espai públic impulsada pel govern de Jaume Collboni.
No es tracta de grans ofensives ideològiques com les de l’època Colau. Collboni és més hàbil, més discret, més administratiu. Però el resultat és similar. Lentament, amb operacions aparentment menors, Barcelona va eliminant del seu paisatge simbòlic noms i referències vinculades a la tradició cristiana.
El cas més recent és el de la plaça de Sant Josep de Calassanç, al districte de Sant Martí. La proposta municipal pretén substituir-la per “plaça de les Tortugues”. Oficialment, es tracta d’un homenatge a una memòria popular del barri. Però el fet substancial és un altre: desapareix del nomenclàtor el nom d’un sant profundament vinculat a la tradició educativa barcelonina i a les Escoles Pies.
Paral·lelament, continua apareixent periòdicament la idea de substituir la plaça Urquinaona pel nom de Ferrer i Guàrdia. El detall no és menor. Urquinaona és un bisbe popular, arrelat a la memòria històrica de Barcelona. Ferrer i Guàrdia, en canvi, remet inevitablement a l’anticlericalisme militant i, sobretot, al nom que la plaça ja va tenir durant la Guerra Civil, el 1937.
Tot això no és casual. És una orientació política coherent: reduir progressivament la presència pública del cristianisme a Barcelona. Sense grans discursos ni estridències, però de manera constant. Sense pessebre a la plaça Sant Jaume, sense referències a la missa de la Mercè, amb la substitució de noms de sants per denominacions desvinculades de la història espiritual de la ciutat.
I davant d’això, el silenci eclesiàstic és absolut.
Però aquest silenci no afecta només qüestions de naturalesa estrictament religiosa. Tampoc no hi ha hagut una reacció pública significativa davant del cas de Noelia —la jove de vint-i-cinc anys tutelada per la Generalitat des dels tretze que acabà morint per eutanàsia—, un fet que fins i tot va ser celebrat institucionalment pel president Illa. Tampoc no hi ha hagut una resposta de fons davant del programa Coeduca’t ni una confrontació seriosa amb la negativa del Govern català a desplegar ajudes familiars aprovades pel Parlament.
I, mentrestant, els bisbes catalans ofereixen terrenys i immobles a la Generalitat per a polítiques d’habitatge. El món al revés: una Església que sembla més preocupada per no incomodar el poder que no pas per defensar la seva pròpia presència cultural, moral i espiritual.
Potser és prudència. Però arriba un moment en què la prudència excessiva es converteix en una forma sofisticada de desaparició.
