Jo acuso: el frau del canvi de nom dels carrers de les tres Santes de Gràcia (i II)

Hi ha qui ha escrit que aquest carrer era un homenatge a Magdalena Escarabatxeres i Blanch, la sogra d’Àgata Badia. Així consta en el “Nomenclàtor dels carrers de Barcelona”; “Els carrers de Gràcia”, de Joan Lafarga; i “Els carrers de Barcelona: Gràcia”, de Jesús Portavella.

Però n’hi ha d’altres que atribueixen la dedicatòria a Magdalena Rabassa, fillola i hereva universal d’Àgata Badia: “Els carrers de Gràcia”, de Josep Maria Vilarrúbia; “La urbanització de Can Trilla”, article de Joana Uribe a la revista “Carrer Gran” nº 53; i “Les masies de Gràcia”, d’Elsa Castellà.

I ara aneu a saber per quins set sous la Comissió ha escollit precisament la sogra d’Àgata Badia, que no va viure mai a Gràcia i a qui la nora ni tan sols va conèixer en vida.

A la mort d’Àgata (1836), l’hereu de la finca Trilla va ser Antoni Rabassa, també un fillol, però l’hereva dels bens era Magdalena Rabassa, amb l’obligació per part d’Antoni de tenir-la a casa mentre no es casés. Ho exposo perquè això fa possible, i bastant probable, que el carrer Santa Magdalena s’anomenés així com una mostra de l’estimació d’Àgata envers la seva fillola. I més si tenim en compte que en el projecte inicial, de 1826, només el carrer de Santa Águeda tenia nom de Santa. El que després, el 1830, es va anomenar de Santa Magdalena, llavors era el carrer de Serra, per l’arquitecte de les obres, com així consta en les escriptures notarials.

Aquest dilema entre les dues Magdalenes té quatre solucions, entre les quals tres de salomòniques, a saber: 1) dividir el carrer per la meitat i lliurar-ne una part a cada Magdalena; 2) anar alternant el nom del carrer, ara el d’una, adés el de l’altra, si més no amb periodicitat trimestral. 3) anomenar el carrer amb els noms de les dues alhora: “carrer de Magdalena E. Blanc i de Magdalena Rabassa”.

La quarta solució, potser la més adient, i decent, és que els responsables tinguin la bonhomia de reconèixer que l’han espifiada, retornin el nom de Santa Magdalena al carrer, i posin una placa o pissarra que informi sobre les dues Magdalenes a les quals podria estar dedicat. I ja que hi són, facin igual amb els altres dos carrers. Tindran com a recompensa el gust que dóna fer les coses ben fetes, i de propina que la ciutadania admiri la seva saviesa, en virtut d’aquell refrany que diu que “rectificar és de savis”.

Sobre l’ortografia dels nous carrers

Ja que l’Ajuntament ha aconseguit bandejar impunement la voluntat d’Àgata Badia per imposar la seva, donem-ho per fet i examinem amb detall la confecció ortogràfica dels noms i cognoms tal com han tingut a bé inscriure’ls en les plaques dels carrers:

ÀGATA BADIA PUIG-RODON; ROSA PUIG-RODON PLA; MAGDALENA E. BLANC

La redacció de tres dels cognoms és de tal matusseria que clama al cel, des d’on aquestes bones senyores s’ho deuen estar mirant com qui veu visions:

1) Aquest gargot “E.” que li han encastat a la Magdalena, és degut, segons conta Josep Maria Contel en l’entrevista citada, a què els veïns del carrer “van fer una campanya i van recollir firmes perquè no volien que el seu carrer es digués Magdalena Escarabatxeras Blanc perquè escarabatxer venia d’escarabat, per això li vam acabar posant Magdalena E. Blanc.”

Doncs si no han estat capaços d’inscriure el cognom legítim, més valdria que haguessin plegat veles, perquè tal com ho han dut a terme és ignominiós. A la Magdalena l’han tractada com si hagués d’amagar un llinatge vergonyós que ella ben segur que portava amb el cap ben alt, com el portava el seu pare, i com l’havien portat, per cert, l’escultor Jeroni Escarabatxeras (1687-1710), el qual, a més, es deia Rotxotxo de segon cognom, cosa que no ha impedit que se’l celebri com a autor de la façana i la decoració interior de l’església de Sant Sever de Barcelona, restaurada tot just fa un any.

És cert que el fill de la Magdalena, Antoni Trilla Escarabatxeras, va foragitar aquest coleòpter del seu nom a base de signar amb el segon cognom de la mare: Antoni Trilla Blanch. Allà ell si era un descastat, però la Magdalena té dret, en l’actualitat, a figurar amb tots els ets i uts del seu nom personal. ¿No han volgut substituir la Santa per una “senyora real” ben identificable? ¿No va proclamar la regidora de Feminismes Raquel Gil que “Avui decidim que les dones tenim noms i cognoms més enllà de creences i unes altres qüestions.”? Aleshores, ¿com és que han decidit reduir el cognom d’aquesta dona a una lletra inicial que no identifica a ningú? La cosa és d’una tal grosseria que sembla que no pugui ser.

2) El cognom Puigrodon: l’han partit per la meitat i li han col·locat un guionet entre les dues parts perquè no es puguin tornar a ajuntar (Puig-rodon). I ben satisfets que en deuen estar, pensant que han complert amb la normativa vigent.

Resulta, però, que els cognoms són antropònims i no estan sotmesos a la normalització ortogràfica que afecta als topònims i als noms comuns.  Distingir entre topònims i antropònims és elemental. En temps de la Rosa i l’Àgata, aquest cognom s’escrivia amb ortografia prefabriana, com així consta en els documents. En l’actualitat hi ha persones amb llinatge Puigrodon que també l’escriuen així, sense guionet, i ningú hi té res a dir, ni a tocar, pel que fa a la correcció ortogràfica.

3) Les consideracions anteriors s’apliquen igualment al cognom “Blanch”. A la pobra Magdalena, a més de reduir-li el primer cognom a la mínima expressió, li han mutilat la “h” de “Blanch”, per la pèssima raó que han aplicat la normativa a l’engròs, sense tenir en compte el matís que es tracta d’un antropònim que s’escriu així des de fa segles i així s’ha transmès. A hores d’ara, hi ha molta gent amb cognoms com Poch, March, Roch, Llonch… i Blanch, amb la “h” final, tal com la portava el cognom de la Magdalena mentre vivia. Ningú està autoritzat a “corregir-lo”, si no és la persona a qui pertany.

Que els noms i cognoms d’aquestes tres dones designin carrers no els converteix en topònims que s’hagin de normativitzar, ja que si els han inscrit així és precisament amb el propòsit d’identificar unes persones.

En resum: la Comissió del Nomenclàtor i l’Ajuntament han manipulat els cognoms de l’Àgata, la Rosa i la Magdalena passant per damunt dels seus cadàvers: un abús de poder intolerable i que no té perdó.

Al·legat final

Els responsables d’aquest desgavell es gloriegen, entre d’altres gestes apoteòsiques, que han aconseguit augmentar el nombre de dones que figuren al Nomenclàtor. Això deu ser en virtut de la llei quàntica de la Paritat entròpica que regeix el món subatòmic, perquè en la realitat macroscòpica en què vivim els éssers humans, les tres Santes també són dones i, per tant, l’equilibri termodinàmic entre el nombre d’homes i el de dones del Nomenclàtor no s’ha alterat.

L’efecte real, i notori, és que han rebaixat el nombre de Santes dels carrers de Gràcia, això sí. I per aconseguir-ho no han tingut cap escrúpol en apropiar-se dels noms i cognoms de tres dones, manipular-los, i lliurar-los a l’espai públic perquè s’usin com adreces d’uns carrers que Àgata Badia, o Agueda Trilla, que així signava els documents notarials, va voler batejar amb els noms de les Santes patrones de cadascuna i no amb els noms personals, per sentit del pudor i del ridícul. La impudícia amb què aquests noms personals figuren en les plaques dels carrers i circulen ja per Internet en les adreces de botigues, bars i locals, les faria avergonyir.

Les han utilitzat com a carn de canó d’un feminisme paranoic que a força de mirar clixés irracionals ha perdut el sentit de la realitat i necessita ventilar la fumerada ideològica i pair l’empanada mental amb atzagaiades tan absurdes com la d’alterar el benestar nominal d’uns carrers que s’ho passaven molt bé amb els noms que tenien.

¿Què han aconseguit? Res de veritable, ni de bo, ni de bell. Han ensarronat amb falòrnies, han malejat un bé comú, i no han produït més que lletjor.

Llàstima que no hagin fet cas de l’assenyat consell de l’historiador Andreu Pi i Arimon, autor del llibre “Barcelona antigua y moderna” (1854), on hi ha la nota següent:

“No concebimos cómo el Exmo. Ayuntamiento pudo acordar en sesion de 19 de enero de 1849 el cambio de nombre de esta calle llamada de Arné. Los considerables perjuicios que en lo sucesivo podria irrogar á los particulares la imitacion de esta práctica, por las afrontaciones de los edificios, manifiestan que la mudanza del nombre de una calle es asunto en extremo delicado, y que debe procederse en él con gran aplomo y comedimiento.”

Agraïments

Voldria retre homenatge d’admiració a dos poètics testimonis, ja gairebé arqueològics, que rememoren, tal com eren, els noms de dos dels carrers de les tres Santes.

Un és el rètol blau i blanc de tràfic que, damunt d’un semàfor de Gran de Gràcia, indica amb una fletxa el desviament cap a un carrer transversal de la dreta i diu: “C. Santa Rosa”.

L’altre és el rètol del restaurant “Santa Magdalena”, ubicat al carrer del qual va adoptar el nom que ara han fet desaparèixer.

Són signes entendridors que, com la rosa de Sant Jordi i la magdalena de Marcel Proust, desperten, si es saben llegir, l’amor a la innocència d’un temps perdut.

Jo acuso: el frau del canvi de nom dels carrers de les tres Santes de Gràcia (I)