Segons el servei especialitzat de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, la taxa d’infeccions de transmissió sexual entre adolescents és molt superior a la dels adults. Parlem de nois i noies d’entre 13 i 17 anys, especialment afectats per la clamídia i la gonorrea. La mostra potser no és prou extensa per establir conclusions definitives, però sí suficient per encendre totes les alarmes. Sobretot perquè aquestes dades no apareixen del no-res: s’inscriuen en una tendència sostinguda des de fa anys.
Les infeccions de transmissió sexual creixen entre els joves. I això és extraordinàriament greu.
No és només una qüestió sanitària. El problema és molt més profund. Aquest augment reflecteix hàbits, conductes, formes de relació i una determinada educació afectiva i sexual que està fallant. Quan nois i noies de tretze, catorze o quinze anys entren en dinàmiques sexuals pròpies d’adults, les conseqüències no són únicament mèdiques. També afecten la maduresa emocional, la capacitat de vinculació, la percepció del propi cos i la manera d’entendre l’altre.
Tanmateix, la resposta dominant acostuma a ser sempre la mateixa: més educació sexual, és a dir, més informació tècnica sobre preservatius i protocols preventius. Però gairebé mai no hi ha una reflexió sobre la qüestió essencial: si aquestes relacions haurien de produir-se a aquestes edats. Ni una sola paraula sobre la necessitat de maduresa personal abans d’entrar en una experiència que compromet el cos, l’afectivitat i la identitat. Tot queda reduït a la gestió del risc.
La nostra societat ha deixat de ser simplement permissiva. Ha passat a estimular activament la sexualització precoç. I una de les expressions més clares d’aquest model és el programa Coeduca’t de la Generalitat, aplicat obligatòriament entre els 3 i els 18 anys als centres educatius. El programa es presenta sota el llenguatge de la diversitat, la igualtat i la prevenció, però, segons els seus crítics, transmet una determinada antropologia: la centralitat del desig sexual com a element estructurador de la identitat personal.
No es limita a parlar de respecte o convivència. Impulsa una determinada manera d’entendre la sexualitat basada en l’experimentació primerenca, la recerca del plaer i la dissolució de límits culturals i morals. I ho fa emprant recursos que molts pares desconeixen o que, si coneguessin amb detall, probablement rebutjarien.
És el cas de la utilització de continguts explícits o paraexplícits, materials vinculats a la bisexualitat precoç, referències a pràctiques sexuals i fins i tot programes audiovisuals com Oh My Goig! de Betevé, utilitzats com a suport pedagògic. Tot això en una societat on l’accés a la pornografia es produeix habitualment als deu o onze anys.
I aquí apareix la gran contradicció.
Com es pretén frenar les ETS entre adolescents si, simultàniament, se’ls educa en la normalització de les relacions sexuals primerenques?
Com es pot denunciar la pornografia mentre s’introdueixen a les escoles materials que banalitzen la hipersexualització?
Com es pot parlar de respecte mentre bona part de la cultura audiovisual i educativa empeny cap a la cosificació?
La pornografia no és un simple entreteniment privat. És una pedagogia del desig. Educa la mirada, modela expectatives i defineix rols. I ho fa de manera intensiva, repetitiva i precoç.
Un adolescent que aprèn sobre sexualitat principalment a través de la pornografia no rep una informació neutral. No hi ha una pornografia “bona”. Aprèn per exposició. I el que aprèn és clar: la dona com a objecte disponible, la intensitat substituint la relació, l’excitació immediata ocupant el lloc del vincle i del respecte.
La pornografia no mostra simplement actes sexuals: ensenya una determinada manera de desitjar.
Per això el problema no és només si provoca conductes agressives. El problema és més profund: configura el marc mental des del qual s’interpreta la sexualitat. Exactament igual que un esportista automatitza moviments a través de la repetició, la pornografia actua com un entrenament constant de l’impuls: repetició d’escenes, intensificació d’estímuls, fixació de patrons i reducció de la distància entre excitació i conducta.
I això té conseqüències.
La neurociència coneix perfectament el mecanisme de l’habituació: allò que avui excita, demà resulta insuficient. Per això el consum pornogràfic tendeix a l’escalada: més intensitat, més transgressió, més agressivitat simbòlica. No perquè tot consumidor es converteixi en agressor —això seria fals—, sinó perquè el llindar moral es desplaça progressivament.
El que abans semblava impensable esdevé imaginable.
El que era excepcional es converteix en normal.
La frontera interior s’erosiona.
I, mentrestant, les institucions públiques insisteixen a reduir-ho tot a tècniques preventives i discursos sobre “sexualitats diverses”, evitant deliberadament la qüestió central: el domini d’un mateix, la capacitat de posar límits i la necessitat de maduresa. Precisament els mateixos requisits necessaris per a un bon aprofitament escolar.
Perquè el problema de fons no és tecnològic. És antropològic.
Una societat que no educa en el govern del desig acaba sotmesa al desig. I aleshores només li queda gestionar els danys: ETS, dependència pornogràfica, banalització afectiva, cosificació i deteriorament de les relacions humanes.
La tradició cristiana —i també qualsevol gran tradició humanista— havia entès una idea elemental: el respecte a l’altre comença pel domini d’un mateix. Sense aquesta base, tota educació sexual acaba convertida en una simple tècnica de reducció de riscos.
I el resultat és el que ja tenim davant dels ulls: adolescents cada vegada més exposats sexualment, més influïts per la pornografia i més afectats per malalties de transmissió sexual.
Catalunya no necessita més propaganda sexual institucional. Necessita una educació afectiva i moral capaç de formar persones lliures, responsables i madures. Necessita recuperar la idea que la sexualitat no és un joc precoç ni un dret al consum del cos de l’altre, sinó una realitat humana d’enorme transcendència personal.
Perquè una cultura que accelera el desig però elimina els límits no educa: abandona.
I per això, segons aquesta visió crítica, cal començar pel més fàcil i efectiu: retirar el programa Coeduca’t de les escoles catalanes.
