Ha arribat l’hora de mirar-nos de cara davant Hisenda. I convé fer-ho sense autoenganys. Ja no parlem només de pagar impostos, ni tan sols del debat legítim sobre la progressivitat fiscal. El que tenim al davant s’assembla cada cop més a un expoli sistemàtic, justificat en nom d’uns serveis públics que, lluny de millorar, sovint empitjoren.
La pregunta és tan simple com devastadora: estem millor avui que el 2018, quan Pedro Sánchez va arribar al govern? Funcionen millor els ferrocarrils? La xarxa de Rodalies i Renfe ofereix un servei digne? Les grans infraestructures de mobilitat, com l’AP-7, són més segures i eficients? L’estat de conservació de les carreteres ha millorat? L’escola pública ha sortit del pou? Les llistes d’espera sanitàries s’han reduït?
La resposta que viu cada dia el ciutadà és prou clara: paguem més, però rebem pitjor.
Això també afecta la vida de les empreses i dels autònoms. La burocràcia s’ha simplificat? Ha disminuït la càrrega administrativa? És més fàcil emprendre, invertir o simplement mantenir una petita empresa en funcionament? La sensació generalitzada és just la contrària: més traves, més costos i més inseguretat.
És des d’aquesta experiència concreta que cal analitzar què ha passat amb la fiscalitat.
Del 2018 al 2025, els impostos directes —sobretot l’IRPF i el patrimoni— han augmentat a Espanya un 56,3%. Descomptada la inflació, l’increment real continua sent d’un 31,2%, una xifra extraordinàriament superior a la millora neta dels salaris. La conclusió és inquietant: cada any treballem menys per a nosaltres mateixos i més per a Hisenda. Ja no parlem d’uns mesos: el conjunt dels impostos ens exigeix més de mig any de feina.
La clau d’aquest augment no és cap miracle econòmic, sinó l’efecte pervers de la inflació sobre l’IRPF. Quan els salaris nominals pugen per compensar la pèrdua de poder adquisitiu, molts contribuents salten de tram i paguen més, tot i no haver millorat en termes reals. És el vell mecanisme de la progressivitat en fred, convertit en una autèntica màquina recaptatòria.
El govern central, que fa bandera de l’escut social, ha trobat aquí una font d’ingressos silenciosa i extraordinària. Recapta més que mai, però aquest excés no es tradueix en una millora proporcional dels serveis. Hi ha més despesa pública, sí, però no hi ha una millora visible ni en sanitat, ni en mobilitat, ni en educació, ni en eficiència administrativa.
El que hauria estat just era deflactar la tarifa de l’IRPF per corregir l’impacte de la inflació. Hauria estat la manera més directa de protegir, sobretot, les rendes més modestes. Però no s’ha fet.
I aquí emergeix la gran contradicció moral i política del sistema: els qui més suporten aquesta distorsió no són les grans fortunes, sinó precisament les rendes baixes i la classe mitjana.
Un treballador amb uns ingressos de 18.000 euros bruts anuals ha arribat pràcticament a triplicar la seva factura fiscal, mentre que en rendes de 75.000 euros l’augment ronda només el 12%. La progressivitat, que havia de protegir els qui menys tenen, queda profundament alterada per l’efecte inflacionari.
A Europa, en canvi, l’esforç fiscal en aquest mateix període fins i tot s’ha reduït lleugerament. Espanya ha fet exactament el contrari: ha augmentat la pressió fiscal fins a situar-se entre els països que més l’han incrementada.
I si ens fixem en Catalunya, la situació encara és més onerosa.
Aquí, el cop més dur no recau tant en les rendes molt altes com en la gran classe mitjana productiva, la columna vertebral del país. Amb 30.000 euros anuals, un contribuent català suporta una càrrega clarament superior a la mitjana espanyola. Amb 45.000 euros, la distància encara és més acusada. Madrid, en canvi, s’ha convertit en el contrapunt fiscal.
La Generalitat ha fet petits ajustos per alleujar les rendes més baixes, però manté un càstig persistent sobre les rendes mitjanes: professionals, famílies amb dos sous, autònoms i petits empresaris. És a dir, el segment social que sosté la base econòmica catalana.
Això significa que el català pateix una doble asfíxia fiscal: la de l’Estat, que aprofita la inflació per recaptar més, i la de la Generalitat, que grava especialment el nucli central de la seva societat productiva.
Malgrat aquesta realitat, Salvador Illa ja ha deixat clar que no pensa deflactar la part autonòmica de l’IRPF a Catalunya.
La conclusió és inevitable: mentre es presenten com a grans gestos socials algunes ajudes puntuals —com uns cèntims sobre el combustible—, la via principal continua sent una extracció constant i silenciosa de renda. El ciutadà veu el descompte; costa més percebre l’erosió fiscal mensual de la nòmina.
No és una política de justícia social. És, més aviat, una sofisticada transferència de renda des del treball cap a l’aparell públic, sense el retorn de qualitat que seria exigible.
I a Catalunya, encara més.
Les dades d’aquest article han estat elaborades a partir de: Impuestometro 2026 del Instituto Juan de Mairena y Panorama de la fiscalidad autonòmica y foral presentat pel Registre d’Economistes Assessors Fiscals del Consell General d’Economistes.
Catalunya suporta una doble asfíxia fiscal: la de l’Estat i la de la Generalitat. I el pitjor és que la classe mitjana n’és la gran víctima. #Fiscalitat #Catalunya #IRPF Share on X
Loading ...
